Roses-Cadaqués-Roses

"Pixant miro la mar blava
a l'esquerra el Cap de Creus
a la dreta el cap de la fava..."


Em penso que els versos son d'en Carles Riba, bon poeta, millor vividor. La volteta de Roses a Cadaqués resseguint la costa es molt maca i la tornada per l'interior té la màgia del lloc. Hi ha dos moments culminants. Quan desprès d'assolir un coll veus Cadaqués als teus peus i quan a la tornada t'hi troves amb una vista que domina tota la badia de Roses.

Al final vem ser 4. En Sergio, que fa trampes i s'entrena, l'Ester, que derrapa a les pujades, i l'Antonio, segurament la persona més elegant que he vist mai a sobre d'una bicicleta, quina classe!


En Sergio ha penjat la ruta al wikiloc i unes fotos al seu flickr. Les fotos d'aquí son de l¡Ester. Uns quants consells: NO seguiu el GR al sortir de Roses, no és ciclable. Millor agafar la pista i deixar-la a la primera curva per a empalmar més endavant amb un camí ciclable. Reserveu forces per a la tornada, la pujada fora la trovareu al sortir de Cadaqués. I feu una paradeta a una de les platges de Cadaque´s. Diumenge va fer un dia espectacular i s'estava d'allò més bé.

Vilanova de Prades

Diumenge ens juntem amb en Catx, en Pep i tota la família a Vilanova de Prades. També estan l'Oriol i en Víctor.

En Catx es un gran escalador en tots els matissos de la paraula. Però és encara millor humorista, de l'escola de Lo Catanyà. Si el coneixeu de ben segur que heu passat bones estones amb ell.

No havia estat mai a Vilanova de Prades (ressenyes) i m'ha agradat més del que em pensava. La roca és al·lucinant. Sòlides plaques blaves amb menys forat que Margalef que gairabé no recorden el conglomerat - de fet ÉS conglomerat. Les rutes son curtes i els forats en general superficials cosa que et manté els dits estirats i els avantbraços tensos com un cable d'acer.

Anem al sector Cámping i ens quedem al principi de la feixa (esquerra).

Pastelada, 6a. Aquí no hi ha forats, la cosa consisteix en agafar-se dels volums i passejar els peus per adherències en el que recorda una escalada molt berguedaniana. L'últim pas és la mort de la mort. Em tiro a la reunió i l'agafo amb les dues mans...

Cabrita, 6a, *. Una via supercurta que se'm fa superllarga. Tensa de principi a fi, sol és 6a però sembla el doble de grau o el triple o més.

Cabronada, 6b, *. Supercurta com l'anterior. Veig com una cordada fa el primer pas, em passen la cinta pel primer seguro, etc. i tot i així em costa com la cosa que més em costa del món. El primer pas és complicat. Encadenant-la he fet el dia.

Cabra, 6a+. Ara ja no puc, m'he refredat i se m'atravessa... La veritat es que les tres vies del pedestal s'assemblen molt, tant en estil com en dificultat.

No puc més. Roger prova Nasdaravia, 7a. Jo la intento de segon. El primer seguro está com d'aquí a Kathmandú, té un pas MOLT difícil a mitja via i un de pitjor arribant a la cadena. No deu ser una via molt popular... També fa el diedre de Damian que és molt més difícil del que indica el se grau (6c). Catx i Víctor fan Esto és un infierno i efectivament, és un infierno. Després van a escalar a la següent placa a on en Pep està equipant "Gina" que per molt que surti ressenyada al llibre no té parabolts (!!??). L'Oriol y el Víctor es marquen uns 7b+ a vistíssima i Roger un 7a preciós.

He fet bones vies però segurament les millors del sector quedan a la dreta de la feixa. Així que ja tinc excusa per tornar!

Margalef

Serà l'últim cap de setmana que escalo amb en Roger durant una llarga temporada. Marxa cap a Sudamèrica en una volta que durarà mesos. M'alegro moltíssim per ell. I l'envejo alhora.

Baixem a Margalef amb la calma. Realment tota la comarca es espectacular. Les carreteres que semblen d'una altra època. Els paratges abandonats.

Teniem idea d'anar a l'altre costat del riu a on estan els sectors Pessigafigues i Verdures però estan a l'ombra i com que no tenim moltes ganes de patir preferim el megaclàssic sector Can Torxa. Hi ha molta gent però com que arribem tard tenim lliures les vies per escalfar i quan anem a més la gent ja deixa lliures les altres.

No cal que parli de la qualitat de la roca, oi?

Trumfus Peluts. V+. *. Facileta fins al final que has de tibar d'una moneda.

L'escorpí. 6a. **. Més dificileta que l'anterior casi caic a mitja via. És trovar-li el canto.

Julivert. 6a+. **. Cuñaoooooo! Un consell, millor començar pel megacanto de més a la dreta i saltar-se el primer seguro. Després del bombeig inicial la cosa està en anar aguantant. S'arriba a una repisa. Per sortir has de fer un passet i xapar, així que si caus t'estampes. Com que no tinc ganes de trencar-me el tormell que ja tinc trencat i apedaçat poso la cinta, m'agafo, passo la corda, baixo a la repisa com si no hagués passat res i cap a dalt. Amb tots els meus respectes es podria haver protegit una mica millor, oi?

¿?. 6a+. *. Passet a l'entrada, pim pam, una planxa que em costa el nom del porc i quan em veig a la cadena em tira enrera l'aleje final. Arribo a agafar el canto de xapar la reunió però prefereixo DESGRIMPAR i baixar-me. Has de fer una bona compressió per a xapar la reunió i no tinc el braç esquerre tan neumàtic. Humiliant...

Somiatruites. 6b+. **. Aprofitant el diedre arribo al tercer seguro, que és a on està el pas més difícil, i a partir d'allí l'equipo descansant aquí i allà. Com que els seguros estan a prop no costa arribar a la cadena però encadenar-la tota ja seria una altra cosa. Sol el tram final a partir de la repisa té una resistència considerable. Una petita joia.

Jo ja estic com un popeye i és just ara que Roger es troba escalfat. Prova Supercalcàrea, 7a, *** i li surt sense despentinar-se. Jo la faig de segon com qui fa boulder: penjant-me a cada cinta. La veritat es que hi ha més presa del que sembla i la roca és BRUTAL. Els primers metres son difícils i a partir d'aleshores recorda a una placa de la Cova de l'Arcada. Pero amb SUPERCALCARI!

Pujem a dormir a l'Ermita de Sant Salvador. Concert de Dijeridoo pels senglars (en vem veure un de ben gros). Nit unànime que diría Borges. Els hotels estan bé però a on hi hagi una nit al ras... Això sí, cada dia l'Ermita està més concorreguda. Al final ens ajuntem com 5 cotxes!

Sitges-Sant Feliu

Diumenge vem aprofitar l'últim dia de primavera abans de l'hivern (!!????) per a fer la primera sortida del calendari 2007 que queda més o menys així:

Sitges - Sant Feliu - 21 Gener
Cap de Creus - 11 Febrer
Pla de lleida o Manresa, Navàs, Puigreig, Casserres - 4 Març
Montsec - 25 Març
Montseny - 15 Abril
Baixa garrotxa o Collsacabra - 6 Maig
Alta garrotxa - 27 Maig
Cadí - 17 Juny
Pirineu - 8 juliol

Per estrenar-nos res millor que una Sitges-Sant Feliu. A l'estació erem 12!! Quin èxit! La veritat és que no costa res fer un calendari i així si més no ens juntem tots i xerrem una estona. Un cop a Sitges l'Albert, que és tot un gourmet, ens va portar a esmorçar a la Penya Blanc Blava.

I amb l'entrepà a la panxa cap a amunt... seguint el GPS, es clar. El GPS del Sergio, que jo no en tinc (encara). Ja no sé viure sense ell. No sol serveix per a marcar la ruta sinó que després pots volcar les dades a un servei tant imprescindible com el Wikiloc i com que en Sergio ja ho ha fet qualsevol pot agafar el track d'allí i seguir l'itinerari. Una altra opció és fer servir el llibre de ruta publicat a onaclimb. Els llibres de ruta tenen els dies comptats.

El camí s'enfila de Sitges cap a Palau Novella (el monestir Sakia) però abans d'arrivar-hi es desvia a la dreta per una pista paral·lela a la carretera que porta a Castelldefels. Fins aquí la pista és ampla, a vegades encimentada i la pujada és moderada. Les vistes sobre el mar son d'antologia. Una mica abans d'arribar a un lloc marcat al mapa com a "La Casa Vella" ens desviem a l'esquerra per un caminet no del tot ciclable que ens deixarà a la carretera just a l'alçada de la Collada de Vallgrassa. Estem al cor del Garraf. El paissatge és típicament cárstic, sec, amb roca calcària que sobresurt per tot arreu. Allí atravessem la carretera i anem a parar a una pista plena de tobogans - se'm donen fatal, a on hi hagi una pujada contínua... - que ens deixa a Begues.

A partir d'aquí deixem el socarral del Garraf per endinssar-nos en una vall humida i ombívola que ens porta fins a Torrelles. Ara la roca que es veu és arenisca vermella,c anvi total d'escenari. Un cop a Torrelles vem provar d'arribar a Sant Vicens dels Horts per camí de muntanya però ens vem perdre. La zona és un laberint de camins abandonats que porten a camps llaurats. Amb més temps haguèssim encertat però després d'atravessar uns quants marges amb la bici a coll ens vem deixar emportar per una pista que baixa directament a la carretera de Sant Vicenç... i a casa per carretera.

Molt bé, molt bé. Ara la propera és l'11 de Febrer al Cap de Creus: Roses-Cadaqués-Roses. No hi falteu!

Empty your mind - escalant a Corones

Corones és una escola força nova situada al costat de Campdevànol que s'ha posat de moda arran de l'aparició de ressenyes a la guia del Ripollés y a la revista Escalar nº51. És una llarga i maca franja de roca amb més de 50 vies que a vegades recorda a Gelida i a vegades al Montgrony. Amb longituds entre 15 i 20 metres hi ha desploms de roca vermella amb cantos plans, forats i algun projecte d'estalactita i h iha plaques grises i més compactes. En general és un bon lloc per a fer setés tot i que hi ha vies de sisé i de vuité. Equipament òptim. Paissatge maquíssim. Casco recomanable.

Ara bé cal avisar que el grau de la zona és una mica particular. Una mica particular vull dir una mica... dur! Cap problema. Cal anar amb la ment ben buida de prejudicis i dedicar-se a escalar.

Accés. Seguint les indicacions de la revista deixem Camdevànol enrera fins a trobar el bar de carretera (!!??) "Bar ... Zero". Agafem la pista que surt a mà dreta just abans del bar. No agafem una pista asfaltada i seguim per la de terra. en prou bon estat com perquè passi un turisme. Arrivem a una cantera. Just passada la cantera aparquem a una petita esplanada. Agafem la pista que puja per la muntanya i en 5/10 minuts arribem a un coll. A mà dreta surt un camí marcat amb una fita que seguim. De seguida veiem marques de GR. Un cop arrivem a una pedra en forma de "tassa de water" o "cadira" girem a mà esquerra. Ara caminem per sobre de la feixa. Per accedir-hi cal agafar un camí a ma esquerra marcat amb una fita.

Esperò (6a+). Un pas complicat a la sortida i una sortida a role difícil. Em baixo abans de grapar l'últim seguro. No es que estigui mal equipada, es que no es pot equipar d'una altra manera. La roca mana. Roger la fa (com no) bé però baixa tant mosca com jo. Després de segon la faig mig trampejant. Senzillament és un 6b com una casa.

44 de l'Escalar (6a, *). Una via molt maca i que sí sut de primer. A la guía posa 5+. 5+? 6a? En la meva modesta opinió 6a. Atlética i evident.

La bomba (6b, *). A partir d'aquí em dedico a gorrejar top-rope però en aquest cas me'n penedeixo. Aquesta em podria haver sortit marranejant. Crec el grau és el que es marca. 6b intens.

Mixtura (6b). A l'Escalar la maquen de 6a+ i al llibre de 6b. Segons la meva opinió és 6...c! Té una secció d'uns 3 metres molt dura. Porquejo de segon de mala manera.

Sortint del fosc (6b). Tornem-hi, segons uns 6a+ i segons els altres 6b. Penso que 6b+. Via maca. Principi una mica descompost. Després una secció sobre semiestalactites per acabar en un diedre matador. Caic (de segon) a dalt.

Salut i feina (6c+/7a, **). Roger la fa al límit en un intent "impressive". De segon em deixo per fer dos o tres passos (els de pressa més petita) però vaig encadeneant de seguro en seguro. Desploma més del que sembla i de tant en tant t'hi troves preses millors del que sembla... o tot el contrari. Del grau no parlo perquè no tinc referències.

Baixant parlàvem amb en Roger que gairabé haviem esgotat les possibilitats sempre que no pujem de grau. Una llàstima perquè el sector ens ha agradat força. Els desploms, l'entorn, el bon equipament. Els equipadors han fet una bona feina! Si hi haguèssin més vies fàcils i més itineraris d'entre 6c i 7a la zona estaria abarrotà- abarrotà!

Collserola collseroleta

Sortideta en bici per estrenar el GPS d'en Sergio. Després de fer servir l'aparell sol puc dir que no m'imagino la vida sense ell. ;-)

No té prou pantalla com per mostrar un mapa detallat però marca la posició i a més si li carregues alguns punts de la ruta que vas a fer et senyala la direcció que cal seguir. Evidentment el dissseny dels punts escollits és clau. No té sentit agafar un punt en mig d'un camí però és del tot necessari marcar les cruïlles. És brutal comprovar com et va indican els metres que et manquen fins al proper control i com t'indica la direcció a seguir a partir d'allí. A més guarda la ruta (que despés pot veure amb el Google maps o similars), registra el desnivell, la distància i la velocitat. I té pulsómetre. Gwäy!

Com a primera prova cal dir que és una aparell petit i senzill que si es fa servir com Deu mana no necessita d'eines complementaries. Això sí, el mapa a la motxilla per si un cas.

Com que tots dos vem dormir més aviat poc o poquíssim la cosa va ser tranquil·la. Vem seguir una superclàssica que consisteix en pujar de Sant Feliu a la Carretera de Molins per baixar a les Planes de Vallvidrera, pujar al Tibidabo fent una elagant volta per darrera y tornar a casa per la Carretera de les aigües (que han mig asfaltat).

En total uns 30km. I el desnivell? Ayy, aquí tenim un problema de ddefinició. Les cames em deien 600/700m i efectivement calculant pujades/baixades sobre el mapa això és el que vem fer. Però l'aparell donava 900m. La diferència es deu a que trams plans com la carretera de les aigües son micropujades/microbaixades constants que el gps registra i va sumant. Així doncs quin registre és vàlid? Tant se val, el cas es seguir un únic criteri. En aquest cas m'apunto 600m perquè estic més acostumat a la forma de mesurar tradicional. Pero de fet:

600m amb trams zones planes trencacames = 900m

No?

Racó de missa

Hem passat la nit pels volts de Cornudella a on l'ambient d'escalada és molt present. Cornu es a l'escalada el que Hawai es al Surf. Anem a dormir a l'ermita de Sant Joan a on ens trobem amb en Sergi.

Volem pujar al Racó de Missa. El Montsant i especialment el Racó de missa és una de les millors escoles d'escalada... del món. No tinc cap dubte. La primera vegadea que veus les ves et quedes bocabadat. Plaques infinites plenes de forats. Desploms inversemblants. Malauradament també és un sector molt freqüentat sobretot a l'hivern a on s'apleguen escaladors d'arreu del món. Sembla una petita Babel.

Aforundament en general hi ha més presa de la que sembla a primer cop d'ull. De totes maneres no es un sector fàcil. Fins i tot els sisés son difícils i l'escalada d'hipercontinuitat amb vies de 30 metres de mitjana es molt exigent. Ni em plantejo escalar de primer amb la baixa forma que porto.

Segons la numeració de les ressenyes del número 199 del Desnivel vem fer:

- 12 (6b+, *). Més de 30 metres. No és una via exactament de continuitat sinó més aiat un seguit de seccions de resistència amb trams més fàcils entre mig. No és gens fàcil, jo ben bé li posaria 6c dur...

- 28 (7a, ***). Continuitat bestial d'una qualitat alucinant. Una placa ben recta amb forats per tot arreu, en general bons. El pas més difícil... l'últim. La veig factible, a una temporada de distància.

- 30 (6c+, **). Més difícil que l'anterior tot i que el grau no ho reflecteixi. Més repos però algún pas més complicat. En tot cas una altra meravella.

Al recollir ens trobem amb una posta de sol com hi ha poques. I cap a casa a fer el cap d'any!

La Riba

A una hora en cotxe de casa, calor a l'hivern i vies boníssimes, La Riba és una bona alternativa per quan apreta el fred. No és més coneguda perquè no hi ha vies difícils però és un festival de sisés com n'hi ha pocs.

Jo faig servir l'antiga guia de Prades però vaig veure a molta gent amb l'anglesa Costa Daurada de Rock Fax.

La roca es brutal. Sobintejen les plaques lleurgerament desplomades plenes de forats de tota mida. L'equipament sol conistir en químics i ocasionalment parabolts i les reunions tenen mosquetó.

Tot i que hi ha diferents sectors és fàcil acabar a la Penya Roja:

- Valls (5). No se'm donen gaire bé els diedres i aquest no és l'excepció.

- GEAM (5c, *). Presa petita, forat enorme, presa petita, forat enorme i així. Em resulta difícil pel grau.

- Rothmans (6a, ***). Una placa de somni, tota grisa i rugosa amb els forats justos i separats. El pas difícil el trobem quan s'ajau. Llàstima que no tingui 15 metres més.

- Figuerola-magrinyà (6a). Em baixo del 4rt seguro pensant que el problema és que aquest allunya però després fent-la de segón me n'adono que el pas es difícil. No sé com sol li donen 6a. La reunió no està a on posa la guia sinó uns 10 metres més amunt.

- Directa reus (6b+, **). L'entrada consisteix en uns passos sense peus amb els bíceps a tope. Després encara hi ha un pas de pressa petita. Arribant a la reunió els seguros escassejen. La via es brutal. Marta fa el segon llarg, continu amb bona presa i un pas difícil i desprotegit per a arribar a la cadena. Jo faig el 1er llarg de segón.

- La via de Brian (6b o 6b+, ***). Una clássica i una via molt diferent a qualsevol altra. Una placa de 4 metres dona lloc a un desplom més accentuat del que sembla a primera vista amb preses grans o molt grans. No sé que faig que m'agafo del segon seguro. D'allí a la reunió l'endcadeno bé. Una obra mestre.

Es fa fosc d'hora així que la cosa es fer passar les hores.

Bloc!

Estic aprofitant les estones lliures de les festes per fer una miqueta de bloc que és una activitat que va bé en aquests dies curts i suposadament freds.

Dia de Sant Esteve vaig escapar a Sant Joan de Vilatorrada. Des de Sant Feliu son 40 minuts de cotxe. Era la priemra visita a la zona i em vaig quedar parat. Té un aire a Fontenbleau. Hi ha foça blocs (més de cent?), places, rocs realment alts. Però la principal similitud amb l'escola francesa consisteix en que acabes com si t'hagués passat un camió per sobre: apallissat!. Es una escola a on tens opcions. Si no t'agrada un bloc te'n vas a un altre perquè tens a on escollir. En tot cas es una de les millors zones de bloc de Catalunya juntament amb el Cogul i Can Boquet. La roca es una mena d'arenisca gruixuda (o conglomerat fi) que acaba amb la pell.

Roca: Sempre tens alguna cosa pels peus i hi trobem tota mena de preses, romes, fissures horitzontals, forats, regletes...

Cróquis i ressenyes: Les ressenyes publicades a Blocandeker son molt bones.

Com arribar-hi: Des de Sant Feliu cal agafar la NII, desviar-se cap a Monistrol i seguir fins a Manresa. Un cop allí seguirem totes les indicacions que marquen Manresa Oest. Al sortir anem a parar a una rotonda. Seguirem cap a Sant Joan de Vilatorrada. Passem de llarg el primer desviament que entra al poble i agaffem el segon cosa que ens situa a la carretera ue porta a Calaf. El cróquis de Blocandeker és molt aclaridor. Seguim la carretera fins just uns metres més enllà del punt kilométric que marca el km4. Aleshores agafem una pista que surt a les "4" o a les "5" i la seguirem 800/900 metres fins a trobar un desviament a ma esquerra. El seguim uns 200m més i ja estem al pàrquing del dipòsit.

Comparat amb Sant Joan, Can Boquet és un altre mon. El granit té un carisma especial però la veritat és que ni ofereix tantes possibilitats ni cansa tant. Fas més força de dits que amb el cos. La cosa és anar combinant, no?

Pas de la Mala Dona - again...

Dissabte el dia es va aixecar fantàstic. Al Pas de la Mala Dona feia prou sol com per escalar sense samarreta. Quan vem arribar (a les 12h...) no hi havia ningú. Està clar que els sopars d'empresa van causar estralls. Després va aparèixer el Raul amb els coleguis de Sant Benet. Per aparcar millor fer servir la míni-àrea de la curva a mà esquerra que el pàrking de tota la via. Has de fer 100 metres extres de carreteres però t'estalvies fer una maniobra extranya a la zona de l'heliport. De tant en tant hi ha robatoris, tant a un pàrking com a l'altre.

A Rock Fax hi ha una descripció detallada de cada via, però si la llegiu no em vingueu després que heu fet tal o tal altra ruta a vista! ;-) Les ressenyes es poden trobar a Mauri web i al Llibre "Barcelona y alrededores".

Aniversari (V+, *). Per escalfar. Té un segon llarg de 6a+ que recorre l'esperó que es veu des de terra. La reunió es de les que has de passar la corda per dos sellaments. L1 + L2 son 35 metres justos.

Variante (6a, **). Aquesta via m'agrada molt!

Voy como una moto (6a+, *). Em deixa tal cual: com una moto! L'entrada és molt bona, llàstima que la resta de la via baixi d'intensitat.

Bona Dona (v+). De tant humida m'haig de baixar... Cosa extranya perquè dissabte el tacte era (casi) perfecte. Deu ser que per aquí baixa aigua quan plou.

Mediterrani (6b, **). Té un pas entre el segón i tercer seguro. La resta es fa bé. Roger fa el segon llarg (també 6b) tot i que l'equipament - tres seguros exrtes - està fatal. Em penso que L1 + L2 no arriba a 30m però esteu al cas.

Mare nostrum (6c, ***). És la definicó de resistència plafomera pura i dura. Un 6c de referència. No em surt ni de segón. M'he vist millor. Una de les meves vies preferides de tots els temps.

Roger prova Bonsai, cotada en principi com a 6b, i s'hi troba amb una col·lecció de maillons per abandonar aquí i allà. Una via molt dura - 6c mínim - amb caigudes llargues. Avissats esteu. Al final saludem a Raul & crew que estan a la cova de la dreta. M'han dit que allí hi ha alguna via tan brutal Realization però de menys grau. Per qui tingui nivell, es clar.

Volta a Papiol

Apunteu que aqueta és una mega clássica. Son uns 32km en bicicleta per fer en unes 3 hores visitant alguns dels racons més macos de l'oest de la serra de Collserola.

Sortim de Sant Fliu i pujem a La Salut. D'allí pujem a la carretera Samson, la travessem i seguim per la pista puja-baixa que continua recte. Just abans d'arribar a Ca n'Amigó pujem a la font del mateix nom per una pista dreta amb el sol de pedres. Una mica més endavant arribem a un coll. Tot just a l'esquerra apareixen dues flexes. Els hi fem cas i seguim 50 metres fins que ens hem de baixar de la bici per adentrar-nos en un camí que ens portarà a Can Bofill.

D'aquí a Can Tintorer i després a Sant Bartomeu de la Quadra per bona pista y sense gaires desnivells. Baixem a La Rierada que a la tardor fa goig de veure. D'aquí ens dirigirem a les Escletxes de Papiol. Un cop aquí pujarem cap a la ermita de La Salut però abans d'arribar-hi agafarem una pista a la dreta cap a La Colònia Montserrat. No hi arribarem ja que baixarem per una pista ràpida cap a Les cases de Castellví.

Fins aquí no hem deixat de fer tobogans però ara ve una pujada llarga. Un cop a Les cases de Castellví hem de seguir la carretera a ma esquerra fins a trobar el c/Sibèria que seguim fins a una masia amb una cadena. la travessem i creuem un pont a ma dreta. Ens esperen tres quilómetres de pujada constant que ens deixen a una carretera. La seguim a ma esquerra durant un parell de quilómetres fins a arribar a La Creu i cap a casa.

És una de les meves voltes favorietes sobretot per ara que ve l'hivern. Un dia o un altre sempre acabo trovant neu...

Can Roca

A poc que surti el sol les parets costaneres orientades al sud es converteixen en un reducte de la primavera. Com Can Roca.

Recordo haver-hi anat fa temps però aquest cop em va costar força trobar l'aproximació. Les indicacions de la Guia "Barcelona y alrededores" no son gaire útils. A més hi ha dos maneres d'arribar-hi. Una pel merendero de Can Roca - que costa de trobar - i l'altre pel centre d'educació ambiental Cal Ganxo. Us deixo un mapa d'aproximació a aqueta masia. Ara no es pot arribar en cotxe perquè la pista encimentada que hi porta està tancada. S'ha de deixar el cotxe al pàrquing previ i un cop a la casa caldrà seguir un camí de terra que surt recte fins que després de fer uns 500 metres veiem la paret a sobre nostre. La pedra es troba segons pujem a la dreta de la vall i no es veu fins que no estem ben bé a sota moment en el que haurem de sotir del camí per atançar-nos-hi camp a través.

Trobarem vies d'uns 10/15 metres repartides en dos sectors, una agulla amb 5 itineraris de presa petita i a l'ombra i la paret principal amb una desena d'itineraris atlètics. La roca és molt bona. La majoria de noms i graus estan pintats a peu de via. L'equipament és molt irregular. Hi ha itineraris amb químics, d'altres amb espits que caldria canviar i uns pocs que alternen les dues categories: un químic, una ronya, etc. (???!!).

Crec recordar que a l'agulla les vies serien d'esquera a dreta 6a, 6c, 6b, 5c, 6a+.
A la paret principal més o menys 6a, 6b, 6b+, 6c, 6c+, 7a, 7b, ?, ?, 5c, 6b, 7c, ?, ?

Ara la collita.

Lila, 6a, *. Bona via i amb bona presa. És el 6a de l'esquerra i la més fàcil de la paret. Més fàcil i tot que el 5c de l'agulla.

El Ano de Venus, 6a+. L'entrada no és fàcil però el pas difícil és encara anar del segon al tercer seguro. Hi ha un escape per la dreta però el pas original per l'esquerra obliga a fiarse molt de punxetes pels peus. Afortunadament supermiquel l'equipa. Jo de segon la trobo fàcil, que és el que passa amb les vies tècniques de peus, que de segon semblen menys.

Filigordas, V+. Li fem un intent però el primer pas està assegura per una autèntica ruina i la deixem estar per...

Slowhand, 6b, *. Molt atlética i molt maca. El pas del segon al terce seguro és molt físic. Després encara té un pas potent per arribar a la reunió que es pot evitar per la fisura de la dreta sense moure gaire el grau que com a tota l'escola té fama de dur. Em costa equipar-la i després de segon l'encadeno fins l'últim seguro. Jó! Quina pena caure aquí!

Hi ha uns nois probant un 6b que es diu Chorrera que té molt bona pinta. Encara hi ha un 6c - Sostret - a la dreta que sembla pecata minuta.

L'edat d'or

Unes dècimes de febre i compromisos familiars van posar en risc la meva sortideta de dissabte. Afortunadament vaig tenir en compte el gran recurs que representa el boulder que en un parell d'hores escasses et deixa llest per a la planxa. De fet fluixet com em trobo de força pura vaig pensar que una visiteta a Can Boquet no em faria cap mal.

Ben abrigat i estrenant el termo vaig fer-me el recorregut que sempre faig al sector clàssic, de cinqué en cinqué. Alguns van sortir i uns altres no. Tal com em temia em falta força de dits i per la força de dits res millor que fer boulder. Vaig trobar el bosc més net de matoll que mai i els passos molt marcats amb magnesi. Però la novetat principal es la presència d'un alemany que es veu que ja fa més d'un any que hi viu. És un noi una mica empanat però molt educat que es veu que recull la brossa i passa l'escombra. Tot ell fa l'efecte de ser un señor del bosc: la olor a fum, els peus de hobbit, les càries... Escala molt bé!

En definitiva vaig dedicar el dissabte a entrenar. Perquè en roca natural també s'entrena. Si apliques el principi de millorar els punts febles entrenes. I si programes les sortides també entrenes. Ara per ara sembla que la premsa divideix als escaladors entre els que entrenen i competeixen (Patxi Usobiaga, Ramonet, Edu Marin) i els que sol escalen en roca (Chris Sharma, Dani Andrada, Dave Graham).

Sol cal veure'ls escalar plegats per entendre que aquesta separació és artificial. Molts d'ells s'han ajuntat ara per passar l'hivern a Siurana. Tant l'Edu com el Sharma acaben d'encadenar La Rambla. Segurament en Dani i en Dave la repetirán. Encabat es possible que tots baixin a Andalusia a provar Chilam Balam, la via de moda. En Sharma ja venia d'encadenar el seu mega projecte a Mallorca i en Ramonet acaba de fer 10 vies de més de 8b+ (incloent el seu tercer 8c a vista) en una curta estança a levant. És l'edat d'Or de l'escalada esportiva.

La gràcia es que aquesta edat d'or es pot seguir gairabé en directe per internet. Aquí van alguns enllaços:

Video de Chris Sharma en el seu mega projecte de Ses Pontax (i un altre)
Vídeo de Ramonet a La Rambla
Dave Graham parla de la seva estança a Siurana
Blog de Yuji Hirayama
I gràcies a en Peter un Iker Pou a Action Directe

Queda res per descubrir a Collserola?

Mogollon!

Dimenge vem sortir en bici amb la idea de descobrir alguna zona nova del parc, concretament l'àrea entre La Floresta i Sant Cugat que és un pas que pot ser molt útil de cara a dissenyar una volta a Collcerola la mar de salada.

La tònica del dia serà anar a recer d'en Sergio. Es veu que entre setmana entrena... Això es fer trampes!

;-)

Per començar la Sargantana que escalfar t'escalfa ben escalfat... Encabat baixem pels turons de Can Pascual cap a la zona de picnic de la Floresta, just sota l'autopista. D'allí pujem a la carretera de l'Arrabassada per una urbanització marcada al mapa de l'Alpina com a "Coll Blau". És una pujada de teletransport: ara estas al fons de la vall i de cop estás a dalt. La diferència amb el tele-transport de veritat - el d'Star Trek - és que esbufegues més i sues molt.

Anem a petar just a l'alçada de les runes del Casino de l'Arrabassada, una construcció històrica que es va inaugurar a principis del s.XX i va ser enderrocada als anys 30. Es veu que hi havia una muntanya russa i tot i que entre les sales del palau hi havia una per a que es poguèssin suicidar els que havien perdut tota la seva fortuna. Queda ben poca cosa en peu però trobem dos okupes centroeuropeus molt simpàtics amb tot l'atrezzo okupa de pura raça - les rastes, els fogonets i els gossos - instal·lats i fent reformes. Quan fa un mes van descobrir les runes no sabien que allò havia estat un centre de luxe però una estudiosa de la zona que està preparant un llibre sobre el casino els hi va explicar i els hi va deixar unes fotos impressionants.

D'allí baixem a Can Borrell per pujar a Sant Medir. La vall de Sant Medir és preciosa, una de les zones més maques de la serra. Una altra pujada tele-transportada que ja no fa tanta gràcia ens deixa de nou a l'Arrabassada. D'aquí al Tibidabo - a on aprofitem per signar en contra de l'ampliació del parc d'atraccions que comportarà la destrucció d'un bon troç de bosc - i cap a casa.

Total, poc menys de 40km amb uns 700/800m de desnivell. Suficient.

Pas de la Mala Dona

Espero a Ester - la Lynn Hill del Baix Llobregat mentre penso en com m'agrada escalar a la tardor. Pots llevar-te tard, esmorçar amb la calma i escalar al migdia. Marxem cap al Pas de la Mala Dona amb l'esperança que les vies no estiguin patinoses. Pero no. El tacte era el d'una llepada de vaca. La causa no era la roca, que quan bufa vent sec és excepcional sinó l'onatge que aixecava una brumera molt visible en tota la costa. També m'han dit que dies humits amb vent de mar deixen la paret impracticable.

Pero ja que hi som ens hi posem.

"Variante" (6a, **). N'Ester diu que no arriba a 6a però a mi SÍ que em sembla 6a. Una bona via, llarga, ben assegurada, bona per escalfar degut a la varietat de presses i passatges.

El mono con navaja (V+). Cunyaaaaaaaao! Diedre amb el tacte de baba de cargol amb una secció intermitja complicadeta. Tot i que està equipada amb químics has de fer servir un parell de pitons ultrarovellats (?!). Reunió a sobre del dau característic amb el típic equipament de la zona format per dos sellaments-mosquetó. Quina manera més extranya d'equipar...

Las curvas de mi chica (6b, *). Veig a l'Ester esforçar-se més del compte i pateixo pel que m'espera. Se'm dona fatal i haig d'aprofitar l'ajuda d'un "àngel del cel" (!!) per acabar-la de qualsevol manera. La veritat es que hi ha un seguro a meitat de via que està posat amb el cul. Recordo haver-la fet amb força més dignitat.

Jocs d'aigua (6b, **). En vistes del desastre anterior la provo directament de 2n sense gaires remordiments. Té els seguros allunyats i un pas difícil obligat al desplomet de dalt. Una senyora via a que permet que Lynn Hill demostri el morro que té. De tant com va volar deu tenir jet-lag. Tacte sabonós, humit, patinós i poc adherent.

Port de gavines (6b). Rara, raaaara, però maca! El primer pas t'obliga a palmotejar una rampa. Deprés un desplom bombàstic a on no pots entretenir-te gaire. De segon i patint força.

Voy como una moto (6a+, *). Aquesta via m'agrada molt tot i que la dificultat està concentrada a baix. Estic reventat i la faig com puc.

A peu de via s'estava tranquil però al pujar uns metres de cop et venia tota la força de les onades petant contra el penyasegat. Hi havia una cordada a la Falconera que devia estar flipant.

Vª Duathló Sant Feliu de Llobregat

El passat diumenge 19 de Novembre el GEPS va organitzar l'anual Duathló. Realment aquest any ha estat un èxit total. Més de cent inscrits, entre ells algún máquina com en Toti Bes, itinerari exigent, estructura de sortida i arribada, boxes super ben organitzats, etc. I ningú no ha pres mal! REalment enorabona als que s'han deixat la salut organitzant l'event.

L'itinerari va consistir en un primer correns per muntanya d'uns 5km seguir d'un circuit de 14 exigents km en bicicleta per acabar amb 3km a peu aquest cop per terreny urbà. Jo em vaig dedicar a grabar un video que deixo aquí mateix.



Em comentava n'Albert que han tingut forces problemes per a pactar l'itinerari amb els responsables del Parc de Collcerola fins al punt que per a properes edicions es plantejen deixar de banda les Duathlons i organitzar una mitja marató de muntanya. Espero que entre tots es pugui trobar una solució satisfacòria per totes les parts.

Sadernes

Quan es que no es que no. He pujat diumenge de bon matí a Sadernes per a trobar-me amb la tropa que dormien al pàrquing de dalt - sembla ser que a l'hovern la barrera està oberta. A la primera via ja m'he notat un xic extrany però a la segona directament m'he marejat. He tornat a casa i a l'arribar tenia tremolors per tot el cos. Paracetamol i al llit. Deu ser que la tercera vacuna de la Hepatitis B m'ha fet reacció. St. Feliu-Sadernes-St. Feliu en un matí per no res...

De totes maneres he tingut temps de fer safreix a peu de via sobre l'estat de la zona. D'entrada cal dir que les vies del sector més popular (Castell S'Espasa esquerre) estan força pulides. A més l'escalada aquí es un xic extranya. A la nova guia moltes vies han pujat mitja lletra, de V a V+, de V+ a 6a i de 6a+ a 6b.

L'atre mig sector (Castell S'Espasa superior) té una roca més bona. Tot i que sembla que les preses estiguin al revés les vies son molt bones. Hi ha un v+ per escalfar, un 6a+ per continuar i algún 6b. A partir d'aquí molt 6c i algún seté. S'ha de tenir en compte que aquí també hi ha hagut recotacions, clàssiques com La Puça pujen a 6b+ i la del costat a 6c. Compte amb els segons llargs: ni amb una corda de 70 s'arriba anada i tornada!

Gelida: noves vies

Dimecres passat, dia de Tots Sants, vem tenir la poc original idea de visitar Gelida. Al arribar ens vem trobar amb prop d'un centenar de persones a la feixa. Se'ns va pasar pel cap tornar al pàrquing i marxar a un altre lloc però finalment vem decidir deixar passar les hores al Totxo dels Corbs ("Barcelona y alrededores", pàg. 268).

La sorpresa va ser quan vem seguir la feixa cap a l'esquerra i vem descobrir un bon grapat de vies noves. Realment la roca no es cap meravella. O bé es cau a troços (casc imprescindible, sobretot pel que asegura) o està coberta de molsa negra patinosa. Tot i així s'han obert una dotxena d'itineraris equipats amb traça. Desconec qui ha estat l'aperturista però com sempre no puc més que agraïr-li l'esforç.

Resumint el sector i de dreta a esquerra la cosa pot quedar més o menys així:

- Un primer sectoret amb unes tres o quatre vies. La que va pel diedre negre deu ser cinqué i a la seva esquerra deu ser ¿6b?.

- A continuació hi ha una via aïllada que l'estava provant una altra cordada. ¿6b també?

- Després hi ha una cascada seca amb tres itineraris. Roger, que es mou bé en el seté inferior, va provar el del mig i li va costar molt. Pel que ens va dir l'altra cordada el de l'esquerra és més fàcil. De les tres la de la dreta sembla bestialment dura.

- Uns metres a l'esquerra hi ha un esperó preciós en bona roca en la òrbita del 5+/6a. La placa del darrera amaga un 6b/6c a on s'ha d'anar esquivant la roca solta. Realment aquest racó sembla un esborany. Una mica Ordesa.

- Finalment si recorrem la feixa fins al final (sempre cap a l'esquerra) trobem un parell de vies que segons ens van indicar son 5+ en roca bona. Deuen ser les millors del sector.

Un cop repassat el sector una mica d'egolog, la meva collita:

Del Riki (6a). Coi, com costa! Em baixo de la tercera xapa amb els avantbraços de Popeye. Les assegurances allunyen una mica però el problema es que la via és força difícil. A més a dalt de tot té un bloc del que t'has de penjar a dues mans que fa més por que un mico amb pistoles. Qualsevol dia algú l'arrenca. Després amb la corda per dalt l'encadeno rebufant.

Capvespre (6a+). La provo directament de segon i me'n penedeixo. De fer-la de segon, s'enten. Té la dificultat concentrada en xapar la tercera o quarta xapa.

Del corb (6b, *). També de segon i també l'encadeno. Em sembla una via bona, has de pensar una miqueta i té amb algun pas complicat, d'apretar sobre alguna presa no gaire bona. L'opinió de'n Roger no es tan positiva però a mi m'ha agradat.

L'esperó (¿5+? ¿6a?, *). Es l'esperò del sector nou, el més marcat i el de millor roca, primer taronja i als cinc metres gris. L'entrada, fins a passar el desplomet, es molt bona. Després perd interés.

Mal Pas de Travil

Con el frío que ha caido de golpe lo normal es emigrar al sur. Pero nosotros no: al norte, concretamente a Berga. Después de unas cuantas carambolas, cambio y re-cambios de planes (Surroca no que dicen que es cutre) hemos acabado en el Mal Pas de Travil. Para mi la primera visita. Frio hacía, unos 12 o 13 grados, pero la roca aún retenía parte del calor de la semana pasada y hemos podido escalar a gusto.



Foto: reseñas de Oskar y Pere Books

La zona es un Montsant en miniatura. Más amable, con más agujero y seguros cerca - eso si, la roca un poco blanda, casco obligatorio. Realmente merece la pena hacerle una visita. Marta no ha podido venir porque se encontraba un poco mal pero hubiese disfrutado de lo lindo. Os detallo mi particular cosecha (Roger y Raul que hablen por ellos mismos). Me baso en las reseñas de Oskar y Pere Books enlazadas desde skalada y onaclimb:

La dels ositos (5c, *) - Diedro muy vertical que me ha calentado bien. Me ha costado la muy puñetera. Larga y bonita.

Esperó del petitó (6a, ***) - Un espolón precioso. Obra maestra. Mucho canto, todo evidente, pasos de espolón auténtico, desplome cargante hacia el final. En la reseña antes mencionada le da 6a+, en mi modesta opinión es un pelín menos.

Sant Antoni (6a+, **) - Entrada un poco gorilera, el resto es muy homogeneo. Muy equipada, larga (30m) y sublime. Más canto de lo que parece. El metro de mala roca a mitad del recorrido no le quita encanto. El final es un poco fino y me ha costado. En la reseña antes mencionada le daba 6b, en mi modesta opinión es un pelín menos.

Peu de Moix (6a, *) - En la reseña antes mencionada le daba 5+, en mi modesta opinión es un pelín... ¡MÁS!. Tanto yo como Raul nos colgamos a mitad de via. Yo he resoplado bastante. Es la que más me ha costado del dia. Ya iba medio petao.

Volare (6c, *) - La pruebo con la cuerda por arriba y no me entro de nada. Petao del todo y ya con un frío de narices. Al lado tengo un mejicano que no para de deir güey con todo: méte el gato en el hueco güey magnesia fuerte güey y dale la chingada güey ¡Que gente más maja! ¡Hay que ir a Mexico pero ya!

Entre güey y güey se acaba el dia. Ha merecido la pena subir hasta aquí. El Mal Pas no tiene nada que ver con el resto de zonas de Berga, ni por equipamiento ni por el tipo de roca. Y aún me quedan un buen puñado de itinerarios pendientes. Roger comenta que Bin Lader Towers es buena, i el diedro de 6a del primer sector tiene una pinta como para comérselo. Y con un poco más de punch el 6c sale. Este invierno repito. Si da el sol seguro que se está calentito y con tanto doble carril se llega en un periquete des de el Low Llobregat.