Rocamaura: la torradora del Baix Empordà!

A la plana de l'Empordà el termòmetre marcava 2º. A peu de via es podia estar sense samarreta. A poc que llueixi el sol Rocamura és un forn. Així que passo a recollir a en Roger per la Bisbal i ens hi atanssem.



La zona és una atalaia sobre la plana de Pals, amb unes vistes impresionants del golf i del Cap de Begur.



L'escola està composada per tres sectors perfectament ressenyats a Activitats de Muntanya. El més popular és de l'"esquerra" - tot i que realment és el central - a on trobarem una vintena de vies de 5b fins a 7a+. No confondre amb la paret que es veu veu des del pàrquing que és la Torre Moratxa.

Per anar als sectors esquerra i dreta cal seguir el camí que surt del pàrquing en direcció al mar fins que aquest s'enfila a sobre de la carena de la paret. En aquest punt baixarem per un corriol fins a peu de via.

La roca recorda a vegades al Pic del Martell i a vegades al Pas de la Mala Dona.

Vem fer una mica de tot. Per escalfar ens vem entretenir al triangle de l'esquerra a on recomanaria la via nº1 (5b) i la nº20 (6b, potser menys) - molt curta però maca -. La nº19 és bona però deu ser el 6b amb l'entrada més difícil del món. I la nº3 (6a) patina una miqueta.

Després vem passar-nos a la placa gran. La nº8 (5c) sembla un llarg del "Peñón de Ifach": vertical, equipada amb spits i amb alguna presa inestable. Després en Roger fa "Ànsia Vertical" (6c+) - molt bona - i Scadel (6c+) que provo en top rope i em sembla duríssima. Hi havia gent fent la nº9 (6c) i ens van dir que era també molt bona. Si torno la provo.

Passem al desplom que hi ha a sobre del triangle i en Roger fa "La del pare" (7a). Jo m'apunto al top-rope. La via sembla una seqüència de rocòdrom a on vas d'un canto picat a un altre. En fi, en tot hi ha un equilibri, pero jo diria que hi ha masses picats. A mi no m'agraden gaire, entre altres coses perquè rellisquen i tens el risc de que et patini un dit i et lesionis els altres per sobrecàrrega...

Tornem a la placa a on en Roger prova la nº13 (7a+). Dificilíssima!



I acabem en la millor via del dia - segons el meu parer -: la nº15 (6a+ ó 6b, ben bé no sé), una fisura-babaresa atlética que es disfruta de principi a fi. Totalment recomanable.

La veritat es que escalar amb el mediterrani a l'esquena no té preu...

Migraña Profunda @ Roca dels Arcs: topo

La ressenya de la "Migranya Profunda" de la Roca dels Arcs. Més informació a l'entrada de fa uns dies.



I la foto amb el traçat de la via.

Gelida, últim sector

Aprofito que diumenge passat vem anar a Gelida per penjar una petita ressenya del sector de més a la dreta de la feixa, la paret del final a on hi ha major concentració de vies fàcils. Una feina totalment inútil tenint en compte que al blog de Groikonet ja s'havien publicat unes fotos amb la situació i grau de les vies i a on a més trobareu informació del sector central.

En Roger i el Marcel·lí van obrir una via a uns 200m més enllà, un diedre equipat amb spits que ronda el 6b. El que no sé és si al fons de la vall hi ha més vies. Algú sap si la roca és bona?

Around da world by Ester & Mike

Misèria total. Segons les previsions meteorològiques el dia dolent, amb núvol, havia de ser diumenge així que dissabte vem anar confiats en que el sol fes pujar una mica la temperatura a Subirats. Però no. A zero graus vaig fer un parell de vies pero ni una més. De tornada a casa encara tenia freds peus i mans. Algú coneix un rocòdrom amb calefacció per dies així?

Com que no tinc res de bo que explicar deixo l'enllaç de les fotos d'Ester (la Lyn Hill del Baix Llobregat) i en Miquel. Les del viatge a Estats Units de l'any passat i les de la Lhasa-Kathmandu en bici d'aquest estiu.

Hi ha qui no té por a caure...

Hi ha qui no té por a caure...

A mi en canvi em fa una mica de basarda.

Concretament de la por a caure parla en Dave McLeod en una de les entrades al seu blog d'entrenament.

En Dave ha escalat vies tan dures com "A muerte" (9a, Siurana) i tan perilloses com "To Hell and Back" (E10, 6c = 8c + si caus et mates...). A més és entrenador d'escalada i escriu força bé.

De l'entrenament d'escalada en tinc prou amb quatre nocions bàsiques però l'entrada sobre la por a caure em sembla força interessant ja que és una de les asignatures pendents de tots els escaladors. Provo de traduïr-la parcialment per si a algú li resulta d'interès:

"Una de les coses que escolto més sobint als escaladors als que entreno o amb els que escalo és que la por a caure els limita. De fet haig de dir que dos o tres d'aquets escaladors podrien escalar ara mateix els objectius que s'han fixat a mig termini senzillament eliminant la por dels seus caps.

Donem una ullada al problema.

Quan parlem de por a caure normalment tenim en compte el concepte de "zona de confort". Els escaladors amb por a caure tendeixen a pensar que els que no en tenen se senten a gust fora de la "zona de confort".

Això és fals.

La realitat es que la seva zona de confort és senzillament més gran. Ells pateixen fora de la seva zona de confort, cosa que passa de tant en tant, però hi estan a dintre la major part del temps (perquè de fet s'està fent cada cop més gran).

Cada cop que esculls quedar-te a dintre de la teva zona de confort i evites la sensació desagradable de la por a caure, la teva zona de confort es fa més petita. Caure es converteix cada cop en qualcom menys familiar i tornar enrera en qualcom més comú. El principi d'entrenament més bàsic diu que "Et converteixes en el que fas" així que en comptes de progressar t'estàs desentrenant.

Al final la teva zona de confort és fa extremadament petita i fins i tot el fet d'estar en una paret et fa sentir insegur. L'escalador es torna poruc. Aquest escaladors deixen l'escalada o escalen amb una sensació de frustració permanent.

En comptes d'això els escaladors han de sortir de tant en tant de la seva zona de confort, per exemple en una de cada cinc vies que fan, o potser una vegada cada cop que surten a escalar. Has de sentir la por a caure i l'has de patir momentàniament. I encabat te n'adones que no ha passat res. La teva zona de confort creix una mica. I així les rutes que et semblaven una mica confortables passen a ser completament confortables.

AIxí que intentar sentir-se segur el 100% del temps fa que el confort comença a ser cada cop més difícil de trobar. Contrariament acceptar el patiment i encarar-se a la por el 10% de les vegades significa un confort en el 100% del temps.

Així doncs procura passar una mica de por per tal de sentir-te confortable i més lliure que abans.

Malahuradament no hi ha una altra manera."

La traducció és una mica pávelsematao. L'original el teniu aquí:

http://onlineclimbingcoach.blogspot.com/2007/11/fear-of-falling.html

Margalef

Dissabte al matí hi havia tantes furgonetes al pàrquing del pantà que per un moment vaig pensar que allò era una romeria gitana.

Ara bé, gràcies a les 494 vies i 39 sectors que surten a la guia (5€ al refugi, totalment actualitzada, surt tot i el grau està ajustat) la gent es distribueix força. Per estar sols només cal planificar una mica.

Can Mansettes

Aquí trovem a la Marta i l'Albert. El sector està situat a al sud del pantà i té forma de castanya gegant. Agafa sol per la tarda. Les vies de quart i cinqué son boníssimes. Nosaltres escalfem en un 5+ i dos 6a+ amb les entrades més dures de tots els 6a+ del mòn...


Can Net

Son dues plaques que hi ha a uns 500m de l'anterior sector. A l'esquerra bombo i placa. A la dreta placa i rampa.

Jo faig la "Pluma de puta" (6b+) que és una via maquíssima... amb un nom molt lleig. Totalment recomanable, després d'un primer pas tremendo ve una placa d'apretons i aguante.

Encabat el Roger fa els 7a, 6c+ i 7a+ de l'esquerra amb entrades difícils seguides de plaques de continuitat. Les vies son 5 estrelles! El Roger mirant "Cop de còdol", 6c+:


...i fent-la!


Jo provo "Múrgules salvatges" (6a+) i em sembla dura, dura...

Va entrar el sol a partir de les dues.

Racó de les Espadelles

El sector de moda: 20 cotxes al pàrquing, sobretot furgos però també... un Twingo! De qui és el Twingo!??

Ultrafan del Twingo!!

La paret és una mena de Racó de Missa en miniatura, amb vies de 15 a 25 metres i abundància de setà i vuité grau. Els sisès estan al principi i 500m més enllà, en un bombo gris anomenat Cingle de les Solanes que apareix rera un revolt.

Jo estic molt cansat i provo alguna de les vies fàcils de l'entrada (la 1 i la 4, canto i passos a on cal resoldre, resistència a tope) però Roger està imparable i fa "In Extremis" (6c+ que casi faig en top-rope), "Beta de boira" (7a, alpina), "Franja de ponent" (7a, conti) i casi treu "Amb pal no dona pal" (7b, conti conti conti). Aquí l'interfecte sota aquesta última en plan ying-yang:


Accés. Completant la informació de la guia: cal sortir de Margalef, arribar a la carretera, girar cap a Ulldemolins, seguir fins al quilòmetre 22. A uns 100m surt una pista en bon estat cap a la dreta. Seguir-la uns 5 ó 6 km fins a trobar una baixada forta i un revolt a la dreta. Veureu unes fites i un tronc sec i un pàrquing. El camí cap al sector passa al costat de la barraca que està a tocar d'on es deixa el cotxe.

Els Graus

De Collbató surt un GR que puja cap a Montserrat i deixa a banda i banda tot un seguit de roques a on als darrers any s'ha equipat força. Cada sector no té més de cinc o sis vies i per anar d'un a un altre cal caminar amunt i avall. Els més propers estan a cins minuts del cotxe y pels més allunyats haurem de caminar un quart d'hora més.

La majoria de les roques estan orientades al sud, sud-est cosa que fa que sigui una bona zona per l'hivern. Dissabte passat ens vem reunir una bona trentena de persones però com que cada grup estava en un sector diferent en cap moment vaig tenir la sensació d'estar apilotonats. De fet David, Roger i jo vem estar sols tota l'estona. I sense cabres que tiran pedres!

Vem començar per la "placa de la Poma" que té tres vies boníssimes - 6a, V+ i 6a+ d'esq. a drt. Millor les dues primeres que comparteixen una placa amb molt de calcari a la que segueix un petit desplom. La tercera té un apretón als primers metres i després es converteix en una rampa de IV amb els parabolts allunyats. Les ressenyes les podeu trovar a Onaclimb - Tot Collbató, Els Graus (E) -.

Aquí em teniu a la via de l'esquerra.

I David arrivant a la reunió de la mateixa via:

Deprés vem pujar al "Primer pis" a o la roca canvia. Recorda més a Sant Benet, amb un tacte diferent, a on les preses de mans son pedres sobint de quars. Vem fer el 6b de més a l'esquerra, una via 5 estrelles amb una entrada dura i una bona placa de forats a dalt que se'm va escapar a l'últim moment.

Al final vem acabat al "Segón pis (dreta)" a on les vies son curtes i explosivíssimes. Pero Explosivíiisssssimes. El Roger buscava vies per cansar-se i les va trobar. Va provar les dues rutes de l'esquerra (7a+ i 7b+ que no deixen d'apretar en tot el seu recorregut) i les dos centrals que son tres i que respecte a la ressenya del llibre "Montserat Sud" tenen els graus cambiats. De fet jo vaig fer la via de més a la dreta i em vaig trobar que no hi havia una tal com diu el llibre sino dues i que a més no era 6a sino 6b - o sí que era un 6a "grau Sant Benet" però aleshores estariem parlant d'una graduació diferent a la que s'ha fet servir a la resta de la zona -.

Aquí teniu el Roger apretant al 6c+ - que tenia tela, tela, tela. Jo la vaig provar amb la corda per dalt i no vaig entendre res - com si em parlèssin en una altra llengua.

Res, a poc que tingui un moment penjaré un cròquis del segon pis tal com el vem veure nosaltres. El dibuix del llibre està bé però falten dues línies i cal cambiar un parell de graus.