Migraña Profunda @ Roca dels Arcs, crònica

Impressive el sopar de despedida del Ferran a Can Cirera. Pávelsematao, por la calle 4, quien dijo miedo habiendo hospitales, etc. L'Slayer marxa a viure a Sevilla i se'l va acomiadar com cal. Tot i així al matí al veure la corona de roca que capitaneja el poble de Vilanova de Meià ens van entrar unes ganes bojes d'escalar que ens va fer oblidar la farra del dia anterior. Ajuntem trastos i l'Ester, el Roger i jo marxem cap a la pared mentre el comú de la població encara dorm.


L1. V. 25m. 1 parabolt, 6 espits. La via comença a l'esquerra del pedestal de la Lleida per un parabolt que hi ha a sobre d'un megacanto característic. Entro directe i eiinn!?? Va a ser que no. Segon intent per la dreta i millor. No s'han de seguir els spits d'una fisura que s'endevina des de la base i que pertànyen a la Plaerdemavida sinó la línia de seguros que hi ha un xic a l'esquerra. En total set spits que ballen més que la Terremoto de Alarcón. Roca a vegades delirant amb un tacte de pedra pómez i més vertical del que seria recomanable per aquestes hores tan matineres.

L2. V. 25m. 6 espits. L'Ester encara amb el seu estil característic (párriba i ràpid) el següent llarg que evita el cutre-desplom per l'esquerra. Jo pensava que el llarg anterior m'havia servit per escalfar però es veu que no. Aquí una foto de fortuna de la reina del Maresme amb el desplom a sobre:


L3. 6a. 20m. 6 espits. Ara em toca a mi. Com que estic posat a la reunió a la dreta intento sortir primer per allà, després pel centre... L'Ester em diu que hi ha un diedre a l'esquerra i sí, millor. El primer seguro está una mica alt i per sortir d'allí et toca pujar un sostret que gràcies a unes gandes que ni una barra de metro es supera sense més problemes. Un cop a la placa tot es anar tirant de gotes d'aigua i laterals no gaire grans d'una roca vermella de somni. Quin calentón! Ara sí que he escalfat. Com a premi una reunió amb tres parabolts ENORMES i una repisa com cal. Com a casa. Aquí the crew als últims metres:


L4. 6c. 40m. 17 espits. Jo, mismamente el que escriu, en vista del panorama d'espits dansaires alguns sense xapa (concretament dos que sí conserven el cargol: recomanable duess xapes recuperables i un tascó DMM nº4) m'hagués escaquejat per la Lleida i encabat per la Plaerdemavida per a anar a petar al mateix lloc. Però el Roger que és un bailando con lobos de categoria es menja el llarg com qui xurrupa l'esprai de la nata. Atenció a l'estilisme: una màniga posada i l'altre no:

Això es per poder-se abrigar ràpidament. Pábelsematao... Reunió en una repisa mig trencada de dos pams d'amplada. Segurament el troç més obligat sigui l'inici del llarg. Després els passos difícils es poden fer amb un estrep. El grau obligat deu rondar el 6a ó el 6a+.

L5. 6a. 30m. 7 espits. Total brutal la panxa tot just sortint de la reunió, dos espits seguits, fàcilment marranejables. Si aquest tram és 6a és perquè parlem de grau Fontainbleau. Després el llarg sajeu i resulta molt més sencill. El fa en Roger, que se'l veu tant animat... Aquí el tenim enmig d'un pollastre de cordes típic de cinqué llarg de via:


L6 + L7. V+. 5 spits. 45m. La roca ja no es tant cantalluda sinó més arrodonida. Una rampa porta a un resaltet una mica exposat, continua per una travessa a l'esquerra i acaba en les rampes cimeres. No té sentit fer la sisena reunió, paga més la pena continuar fins al bosc de dalt i fer reunió en el roure característic. Potser es pot fer servir algun tascó o un alien per escurçar algun aleje.

Res, arribem al cim. Més contents que unes pascues:


Increible portar tants anys escalant amb la mateixa gent. El solete a l'esquena, la bona companyia, els voltors volant per sota, la roca de puta mare, moure's d'un canto a un altre: qué bé que vivim! La via amb un reequipament com cal (els spits comencen a estar una mica pállà) passarà a ser una clàssica assequible amb un grau de 6a/6a+ obligat. Les plaques dels llargs 1, 2, 3, 4 son boníssimes. A la que tingui un momentet faig una ressenya com cal.