Surroca

Diumenge sessió doble. Amb la Noelia, la Marta, l'Elia i l'Albert Matojero vem pujar al Ripollés per escalar al matí i assistir a la cloenda del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló a la tarda.

Per escalar ens vem decidir per Surroca, una escola petita situada en un paratje preciós a on no havia estat mai. Hi ha una trentena de vies sobretot de cinqué i sisé grau molt ben equipades y que poden presumir d'una roca sovint boníssima amb unes gandes com les de Vilanova de Meia i el tacte de la pedra del Todra. No tot és bo però les vetes vermelles son de somni. Tot i els arbres a peu de via a la paret fa sol, sobretot a l'esquerra a on hi toca gairabé tot el dia. L'anfiteatre central deu ser un bon lloc per l'estiu amb ombra per la tarda. Respecte a les ressenyes la veritat es que em va semblar més entenedor el cròquis del Vèrtex nº 178 que el de la guia del Ripollés tot i que qualsevol d'ells és prou útil.

En un primer moment vaig intentar seguir la dificultat dels llargs de "La chica del Martini", una via de la Roca dels Arcs que m'agradaria fer, imaginant que estava fent la ruta i que em tocava primer 6a, després Ae, etc. i així anar simulant tots els llargs. Una forma com una altra de seguir un fil. Però al final les coses van com van, un s'hi posa a escalar i escala. Pel que vem veure una costum local és començar per l'esquerra i anar movent-se cap a la dreta. Així doncs vaig pujar les tres vies de més a l'esquerra que jo diria que son 6a, 6a+ i 6a respectivament - nº1, nº2 i nº3 del Vèrtex -. Encabat un 5+ boníssim que el Vèrtex numera com a nº8. Després el 6a a la dreta del tot, ja passat l'anfiteatre - TOTAL BRUTAL!! una de les millors vies que he fet en temps, un mur verticalíssim de preses generoses, pim-pam, pim-pam, el cor a tope, sembla que estiguis fent la cursa de La Mercè - i un 6c (nº20) en lleuger desplom que va montar l'Albert i que em va fer ràbia provar de segon perquè li vaig veure color de sobres.

Per a un escalador de 6a/6b l'escola és un deliri. La graduació suau, l'estil atlètic i l'equipament més que correcte conviden a aventurar-se en graus superiors. A poc que pugui hi torno!

Migraña Profunda @ Roca dels Arcs, crònica

Impressive el sopar de despedida del Ferran a Can Cirera. Pávelsematao, por la calle 4, quien dijo miedo habiendo hospitales, etc. L'Slayer marxa a viure a Sevilla i se'l va acomiadar com cal. Tot i així al matí al veure la corona de roca que capitaneja el poble de Vilanova de Meià ens van entrar unes ganes bojes d'escalar que ens va fer oblidar la farra del dia anterior. Ajuntem trastos i l'Ester, el Roger i jo marxem cap a la pared mentre el comú de la població encara dorm.


L1. V. 25m. 1 parabolt, 6 espits. La via comença a l'esquerra del pedestal de la Lleida per un parabolt que hi ha a sobre d'un megacanto característic. Entro directe i eiinn!?? Va a ser que no. Segon intent per la dreta i millor. No s'han de seguir els spits d'una fisura que s'endevina des de la base i que pertànyen a la Plaerdemavida sinó la línia de seguros que hi ha un xic a l'esquerra. En total set spits que ballen més que la Terremoto de Alarcón. Roca a vegades delirant amb un tacte de pedra pómez i més vertical del que seria recomanable per aquestes hores tan matineres.

L2. V. 25m. 6 espits. L'Ester encara amb el seu estil característic (párriba i ràpid) el següent llarg que evita el cutre-desplom per l'esquerra. Jo pensava que el llarg anterior m'havia servit per escalfar però es veu que no. Aquí una foto de fortuna de la reina del Maresme amb el desplom a sobre:


L3. 6a. 20m. 6 espits. Ara em toca a mi. Com que estic posat a la reunió a la dreta intento sortir primer per allà, després pel centre... L'Ester em diu que hi ha un diedre a l'esquerra i sí, millor. El primer seguro está una mica alt i per sortir d'allí et toca pujar un sostret que gràcies a unes gandes que ni una barra de metro es supera sense més problemes. Un cop a la placa tot es anar tirant de gotes d'aigua i laterals no gaire grans d'una roca vermella de somni. Quin calentón! Ara sí que he escalfat. Com a premi una reunió amb tres parabolts ENORMES i una repisa com cal. Com a casa. Aquí the crew als últims metres:


L4. 6c. 40m. 17 espits. Jo, mismamente el que escriu, en vista del panorama d'espits dansaires alguns sense xapa (concretament dos que sí conserven el cargol: recomanable duess xapes recuperables i un tascó DMM nº4) m'hagués escaquejat per la Lleida i encabat per la Plaerdemavida per a anar a petar al mateix lloc. Però el Roger que és un bailando con lobos de categoria es menja el llarg com qui xurrupa l'esprai de la nata. Atenció a l'estilisme: una màniga posada i l'altre no:

Això es per poder-se abrigar ràpidament. Pábelsematao... Reunió en una repisa mig trencada de dos pams d'amplada. Segurament el troç més obligat sigui l'inici del llarg. Després els passos difícils es poden fer amb un estrep. El grau obligat deu rondar el 6a ó el 6a+.

L5. 6a. 30m. 7 espits. Total brutal la panxa tot just sortint de la reunió, dos espits seguits, fàcilment marranejables. Si aquest tram és 6a és perquè parlem de grau Fontainbleau. Després el llarg sajeu i resulta molt més sencill. El fa en Roger, que se'l veu tant animat... Aquí el tenim enmig d'un pollastre de cordes típic de cinqué llarg de via:


L6 + L7. V+. 5 spits. 45m. La roca ja no es tant cantalluda sinó més arrodonida. Una rampa porta a un resaltet una mica exposat, continua per una travessa a l'esquerra i acaba en les rampes cimeres. No té sentit fer la sisena reunió, paga més la pena continuar fins al bosc de dalt i fer reunió en el roure característic. Potser es pot fer servir algun tascó o un alien per escurçar algun aleje.

Res, arribem al cim. Més contents que unes pascues:


Increible portar tants anys escalant amb la mateixa gent. El solete a l'esquena, la bona companyia, els voltors volant per sota, la roca de puta mare, moure's d'un canto a un altre: qué bé que vivim! La via amb un reequipament com cal (els spits comencen a estar una mica pállà) passarà a ser una clàssica assequible amb un grau de 6a/6a+ obligat. Les plaques dels llargs 1, 2, 3, 4 son boníssimes. A la que tingui un momentet faig una ressenya com cal.

Tuaregs @ Agulla de la Palleta

Epppps!! No escalar de Gener a Juliol! La zona és encara força verge i s'escolten rapinyaires a dojo. Que segueixi així, deixem-los aniuar a la primavera.

David no ha pogut dormir en tota la nit i ha estat vomitant. Tot i així em diu que sí, que anem ¡Fanatisme! Ens anem cap a l'agulla de la Palleta que presenta un muraco est de somni amb un rocam bestial: forats calcaris, rebabes bones, peus millors. Hi ha res millor que escalar sense pensar en res més? Vale, hi ha coses millors, se m'acudeixen tres o quatre, però aquesta és una de les bones.

El primer llarg està cosit, 12 bolts i un pont de roca per a 30 metres. Apreta un mica cap a la meitat però és el que millor fem. Després tenim un V+ a on els seguros ja no estan tant a prop i ens fa anar amb més cura. El tercer és IV+. Un pont de roca, un bolt, un pitó. I ara? Ja veig, la següent xapa a la dreta. I la següent? Glups! Aquí hi ha un petit aleje que ens costa. L´últim llarg no té més que una panxa a l'entrada. No deu ser gaire difícil però l'acabem solucionant amb un parell d'A0 sense més problema. Apunteu: la reunió no és la sabina del cim sino que queda a la dreta.

Conclusió: IMPRESCINDIBLE si rondeu el 6a. Assequible però recordeu: no hi ha via fàcil!

Aproximació: Arribem a Vinya Nova i continuem en cotxe cap a l'est. Després de 150m trobem una porta de xarxa metàl·lica a mà dreta i dabant una pista que enfila cap al Nord (cap a les parets) i un pàrquing allà mateix a on deixar el cotxe. Ja a peu seguim aquesta darrera pista fins que es converteix en un corriol. Tenim al dabant les parets de la Palleta a l'esquerra i el Pollegó Est a la dreta. Si trobeu unes indicacions per anar a la ferrata de les Dames no les seguiu, nosasltres ens enfilem pel la vall de l'esquerra. Seguir el torrent fins que poguem apropar-nos a les roques de l'esquerra. Resseguim les parets fins a trobar unes cadenes, ens posem el casco (van caure pedres), ens enfilem (rollo ferrata) i ja estem a al base del mur. La via es la línia de parabolts de més a la dreta de la paret.

Descens: Totes les reunions tenen anelles competents. Amb cordes de 60m es pot solucionar amb tres ràpels: L4+L3, 55m. L2, 35m. L1, 30m. Compta que L2+L1 son 65 metres!!

Ressenyes: A Onaclimb (http://onaclimb.com/montsecroq/montsesud.htm), busqueu a "Vinya Nova i voltants".

Horari: 40 minuts d'aproximació, 30 de baixada. Vem estar unes 4 hores entre escalar i rapel·lar.

Material: 13 cintes (algunes llargues) + reunions. 2 cordes 60m.

L'anèctoda: ara fa una pila d'anys vaig fer la Tomàquets d'amagatotis amb el Ricard. Un cop a dalt vem comprobar que d'allà no es podia baixar caminant... i nosaltres sol portàvem una corda de 60!! Total que una gent que feia la Tierra de Nómadas ens van dir que es podia baixar per la canal plena d'esbarzers de l'esquerra de la paret. Ahir mirant-la no em podia creure que jo haguès baixat d'allà. Matojero i precari. Recordo que al arribar a baix estàvem més esgarrinxats que el Jesucrist de Mel Gibson...