Monday, January 22, 2007

Sitges-Sant Feliu


Diumenge vem aprofitar l'últim dia de primavera abans de l'hivern (!!????) per a fer la primera sortida del calendari 2007 que queda més o menys així:

Sitges - Sant Feliu - 21 Gener
Cap de Creus - 11 Febrer
Pla de lleida o Manresa, Navàs, Puigreig, Casserres - 4 Març
Montsec - 25 Març
Montseny - 15 Abril
Baixa garrotxa o Collsacabra - 6 Maig
Alta garrotxa - 27 Maig
Cadí - 17 Juny
Pirineu - 8 juliol

Per estrenar-nos res millor que una Sitges-Sant Feliu. A l'estació erem 12!! Quin èxit! La veritat és que no costa res fer un calendari i així si més no ens juntem tots i xerrem una estona. Un cop a Sitges l'Albert, que és tot un gourmet, ens va portar a esmorçar a la Penya Blanc Blava.

I amb l'entrepà a la panxa cap a amunt... seguint el GPS, es clar. El GPS del Sergio, que jo no en tinc (encara). Ja no sé viure sense ell. No sol serveix per a marcar la ruta sinó que després pots volcar les dades a un servei tant imprescindible com el Wikiloc i com que en Sergio ja ho ha fet qualsevol pot agafar el track d'allí i seguir l'itinerari. Una altra opció és fer servir el llibre de ruta publicat a onaclimb. Els llibres de ruta tenen els dies comptats.

El camí s'enfila de Sitges cap a Palau Novella (el monestir Sakia) però abans d'arrivar-hi es desvia a la dreta per una pista paral·lela a la carretera que porta a Castelldefels. Fins aquí la pista és ampla, a vegades encimentada i la pujada és moderada. Les vistes sobre el mar son d'antologia. Una mica abans d'arribar a un lloc marcat al mapa com a "La Casa Vella" ens desviem a l'esquerra per un caminet no del tot ciclable que ens deixarà a la carretera just a l'alçada de la Collada de Vallgrassa. Estem al cor del Garraf. El paissatge és típicament cárstic, sec, amb roca calcària que sobresurt per tot arreu. Allí atravessem la carretera i anem a parar a una pista plena de tobogans - se'm donen fatal, a on hi hagi una pujada contínua... - que ens deixa a Begues.

A partir d'aquí deixem el socarral del Garraf per endinssar-nos en una vall humida i ombívola que ens porta fins a Torrelles. Ara la roca que es veu és arenisca vermella,c anvi total d'escenari. Un cop a Torrelles vem provar d'arribar a Sant Vicens dels Horts per camí de muntanya però ens vem perdre. La zona és un laberint de camins abandonats que porten a camps llaurats. Amb més temps haguèssim encertat però després d'atravessar uns quants marges amb la bici a coll ens vem deixar emportar per una pista que baixa directament a la carretera de Sant Vicenç... i a casa per carretera.

Molt bé, molt bé. Ara la propera és l'11 de Febrer al Cap de Creus: Roses-Cadaqués-Roses. No hi falteu!

Monday, January 15, 2007

Empty your mind - escalant a Corones

Corones és una escola força nova situada al costat de Campdevànol que s'ha posat de moda arran de l'aparició de ressenyes a la guia del Ripollés y a la revista Escalar nº51. És una llarga i maca franja de roca amb més de 50 vies que a vegades recorda a Gelida i a vegades al Montgrony. Amb longituds entre 15 i 20 metres hi ha desploms de roca vermella amb cantos plans, forats i algun projecte d'estalactita i h iha plaques grises i més compactes. En general és un bon lloc per a fer setés tot i que hi ha vies de sisé i de vuité. Equipament òptim. Paissatge maquíssim. Casco recomanable.

Ara bé cal avisar que el grau de la zona és una mica particular. Una mica particular vull dir una mica... dur! Cap problema. Cal anar amb la ment ben buida de prejudicis i dedicar-se a escalar.

Accés. Seguint les indicacions de la revista deixem Camdevànol enrera fins a trobar el bar de carretera (!!??) "Bar ... Zero". Agafem la pista que surt a mà dreta just abans del bar. No agafem una pista asfaltada i seguim per la de terra. en prou bon estat com perquè passi un turisme. Arrivem a una cantera. Just passada la cantera aparquem a una petita esplanada. Agafem la pista que puja per la muntanya i en 5/10 minuts arribem a un coll. A mà dreta surt un camí marcat amb una fita que seguim. De seguida veiem marques de GR. Un cop arrivem a una pedra en forma de "tassa de water" o "cadira" girem a mà esquerra. Ara caminem per sobre de la feixa. Per accedir-hi cal agafar un camí a ma esquerra marcat amb una fita.

Esperò (6a+). Un pas complicat a la sortida i una sortida a role difícil. Em baixo abans de grapar l'últim seguro. No es que estigui mal equipada, es que no es pot equipar d'una altra manera. La roca mana. Roger la fa (com no) bé però baixa tant mosca com jo. Després de segon la faig mig trampejant. Senzillament és un 6b com una casa.

44 de l'Escalar (6a, *). Una via molt maca i que sí sut de primer. A la guía posa 5+. 5+? 6a? En la meva modesta opinió 6a. Atlética i evident.

La bomba (6b, *). A partir d'aquí em dedico a gorrejar top-rope però en aquest cas me'n penedeixo. Aquesta em podria haver sortit marranejant. Crec el grau és el que es marca. 6b intens.

Mixtura (6b). A l'Escalar la maquen de 6a+ i al llibre de 6b. Segons la meva opinió és 6...c! Té una secció d'uns 3 metres molt dura. Porquejo de segon de mala manera.

Sortint del fosc (6b). Tornem-hi, segons uns 6a+ i segons els altres 6b. Penso que 6b+. Via maca. Principi una mica descompost. Després una secció sobre semiestalactites per acabar en un diedre matador. Caic (de segon) a dalt.

Salut i feina (6c+/7a, **). Roger la fa al límit en un intent "impressive". De segon em deixo per fer dos o tres passos (els de pressa més petita) però vaig encadeneant de seguro en seguro. Desploma més del que sembla i de tant en tant t'hi troves preses millors del que sembla... o tot el contrari. Del grau no parlo perquè no tinc referències.

Baixant parlàvem amb en Roger que gairabé haviem esgotat les possibilitats sempre que no pujem de grau. Una llàstima perquè el sector ens ha agradat força. Els desploms, l'entorn, el bon equipament. Els equipadors han fet una bona feina! Si hi haguèssin més vies fàcils i més itineraris d'entre 6c i 7a la zona estaria abarrotà- abarrotà!

Wednesday, January 10, 2007

Collserola collseroleta

Sortideta en bici per estrenar el GPS d'en Sergio. Després de fer servir l'aparell sol puc dir que no m'imagino la vida sense ell. ;-)

No té prou pantalla com per mostrar un mapa detallat però marca la posició i a més si li carregues alguns punts de la ruta que vas a fer et senyala la direcció que cal seguir. Evidentment el dissseny dels punts escollits és clau. No té sentit agafar un punt en mig d'un camí però és del tot necessari marcar les cruïlles. És brutal comprovar com et va indican els metres que et manquen fins al proper control i com t'indica la direcció a seguir a partir d'allí. A més guarda la ruta (que despés pot veure amb el Google maps o similars), registra el desnivell, la distància i la velocitat. I té pulsómetre. Gwäy!

Com a primera prova cal dir que és una aparell petit i senzill que si es fa servir com Deu mana no necessita d'eines complementaries. Això sí, el mapa a la motxilla per si un cas.

Com que tots dos vem dormir més aviat poc o poquíssim la cosa va ser tranquil·la. Vem seguir una superclàssica que consisteix en pujar de Sant Feliu a la Carretera de Molins per baixar a les Planes de Vallvidrera, pujar al Tibidabo fent una elagant volta per darrera y tornar a casa per la Carretera de les aigües (que han mig asfaltat).

En total uns 30km. I el desnivell? Ayy, aquí tenim un problema de ddefinició. Les cames em deien 600/700m i efectivement calculant pujades/baixades sobre el mapa això és el que vem fer. Però l'aparell donava 900m. La diferència es deu a que trams plans com la carretera de les aigües son micropujades/microbaixades constants que el gps registra i va sumant. Així doncs quin registre és vàlid? Tant se val, el cas es seguir un únic criteri. En aquest cas m'apunto 600m perquè estic més acostumat a la forma de mesurar tradicional. Pero de fet:

600m amb trams zones planes trencacames = 900m

No?

Wednesday, January 03, 2007

Racó de missa

Hem passat la nit pels volts de Cornudella a on l'ambient d'escalada és molt present. Cornu es a l'escalada el que Hawai es al Surf. Anem a dormir a l'ermita de Sant Joan a on ens trobem amb en Sergi.

Volem pujar al Racó de Missa. El Montsant i especialment el Racó de missa és una de les millors escoles d'escalada... del món. No tinc cap dubte. La primera vegadea que veus les ves et quedes bocabadat. Plaques infinites plenes de forats. Desploms inversemblants. Malauradament també és un sector molt freqüentat sobretot a l'hivern a on s'apleguen escaladors d'arreu del món. Sembla una petita Babel.

Aforundament en general hi ha més presa de la que sembla a primer cop d'ull. De totes maneres no es un sector fàcil. Fins i tot els sisés son difícils i l'escalada d'hipercontinuitat amb vies de 30 metres de mitjana es molt exigent. Ni em plantejo escalar de primer amb la baixa forma que porto.

Segons la numeració de les ressenyes del número 199 del Desnivel vem fer:

- 12 (6b+, *). Més de 30 metres. No és una via exactament de continuitat sinó més aiat un seguit de seccions de resistència amb trams més fàcils entre mig. No és gens fàcil, jo ben bé li posaria 6c dur...

- 28 (7a, ***). Continuitat bestial d'una qualitat alucinant. Una placa ben recta amb forats per tot arreu, en general bons. El pas més difícil... l'últim. La veig factible, a una temporada de distància.

- 30 (6c+, **). Més difícil que l'anterior tot i que el grau no ho reflecteixi. Més repos però algún pas més complicat. En tot cas una altra meravella.

Al recollir ens trobem amb una posta de sol com hi ha poques. I cap a casa a fer el cap d'any!

La Riba

A una hora en cotxe de casa, calor a l'hivern i vies boníssimes, La Riba és una bona alternativa per quan apreta el fred. No és més coneguda perquè no hi ha vies difícils però és un festival de sisés com n'hi ha pocs.

Jo faig servir l'antiga guia de Prades però vaig veure a molta gent amb l'anglesa Costa Daurada de Rock Fax.

La roca es brutal. Sobintejen les plaques lleurgerament desplomades plenes de forats de tota mida. L'equipament sol conistir en químics i ocasionalment parabolts i les reunions tenen mosquetó.

Tot i que hi ha diferents sectors és fàcil acabar a la Penya Roja:

- Valls (5). No se'm donen gaire bé els diedres i aquest no és l'excepció.

- GEAM (5c, *). Presa petita, forat enorme, presa petita, forat enorme i així. Em resulta difícil pel grau.

- Rothmans (6a, ***). Una placa de somni, tota grisa i rugosa amb els forats justos i separats. El pas difícil el trobem quan s'ajau. Llàstima que no tingui 15 metres més.

- Figuerola-magrinyà (6a). Em baixo del 4rt seguro pensant que el problema és que aquest allunya però després fent-la de segón me n'adono que el pas es difícil. No sé com sol li donen 6a. La reunió no està a on posa la guia sinó uns 10 metres més amunt.

- Directa reus (6b+, **). L'entrada consisteix en uns passos sense peus amb els bíceps a tope. Després encara hi ha un pas de pressa petita. Arribant a la reunió els seguros escassejen. La via es brutal. Marta fa el segon llarg, continu amb bona presa i un pas difícil i desprotegit per a arribar a la cadena. Jo faig el 1er llarg de segón.

- La via de Brian (6b o 6b+, ***). Una clássica i una via molt diferent a qualsevol altra. Una placa de 4 metres dona lloc a un desplom més accentuat del que sembla a primera vista amb preses grans o molt grans. No sé que faig que m'agafo del segon seguro. D'allí a la reunió l'endcadeno bé. Una obra mestre.

Es fa fosc d'hora així que la cosa es fer passar les hores.