Low Llobregat

Can Boquet

2008-01-05T10:12:00.000-08:00

Arribo massa d'hora i m'entretinc tot sol al Sector Clàssic. Encabat vaig a buscar a Alba i a la resta de la crew al Sector Nou. El boulder no és ni millor ni pitjor que les altres modalitats de l'escalada. És, això sí, molt cansat. Ara, ja a casa, gairabé no puc ni subjectar la tassa de té que tinc a les mans.

Passejar pel bosc a l'hivern no té preu. Fem de boletaires tot i que el nostre objecte de desig no és comestible: busquem línies en grans códols erms que recorden a escultures mayes - aquí el cap d'un rei, més enllà un deu ajagut -. Serà possible pujar per aquí? Com es comença, amb la ma dreta o amb l'esquerra? Algú pot pensar que la roca amaga missatges secrets que el bon escalador ha de desvetllar però no és ben bé així. La roca no amaga cap missatge. És com voler trobar inteligència en la mirada d'una vaca. La roca... és roca. Pero creure el contrari és un dels jocs més interessants que conec.

Can Roca

2008-01-05T10:02:00.000-08:00

Fugint de la borrasca ens refugiem a Can Roca. A ple hivern i amb una mica de sol zones com el Pas de la Mala Dona, Can Roca, Penya Ginesta, Rocamaura, etc. es converteixen en solariums de factor de protecció "Extreme".

Delta, 6a. Viote. Ideal per escalfar.
Chorrera, 6b. A veure si la propera vegada que hi vagi (l'any vinent?) recordo que l'últim bidit s'agafa amb la ma esquerra. Un intent per baix, un altre per dalt... Total: perquè? Em caic en els mateixos passos de primer que de segon...
Slow Hand, 6b. Grau de bloc. Un tasconet ajuda força. De primer i de segon em caic al final.
Drakül, 6c+. Directament de segon. A dalt té un pas curiós (per no dir difícil) que li dona tot el plus ("+") i potser una mica més.

Roger fa tots els 7s de la paret, excepte el 7c. Si tornem serà a reequipar alguna ruta que bona falta li fa.

Rocamaura: la torradora del Baix Empordà!

2007-12-29T01:59:00.000-08:00

A la plana de l'Empordà el termòmetre marcava 2º. A peu de via es podia estar sense samarreta. A poc que llueixi el sol Rocamura és un forn. Així que passo a recollir a en Roger per la Bisbal i ens hi atanssem.

La zona és una atalaia sobre la plana de Pals, amb unes vistes impresionants del golf i del Cap de Begur.

L'escola està composada per tres sectors perfectament ressenyats a Activitats de Muntanya. El més popular és de l'"esquerra" - tot i que realment és el central - a on trobarem una vintena de vies de 5b fins a 7a+. No confondre amb la paret que es veu veu des del pàrquing que és la Torre Moratxa.

Per anar als sectors esquerra i dreta cal seguir el camí que surt del pàrquing en direcció al mar fins que aquest s'enfila a sobre de la carena de la paret. En aquest punt baixarem per un corriol fins a peu de via.

La roca recorda a vegades al Pic del Martell i a vegades al Pas de la Mala Dona.

Vem fer una mica de tot. Per escalfar ens vem entretenir al triangle de l'esquerra a on recomanaria la via nº1 (5b) i la nº20 (6b, potser menys) - molt curta però maca -. La nº19 és bona però deu ser el 6b amb l'entrada més difícil del món. I la nº3 (6a) patina una miqueta.

Després vem passar-nos a la placa gran. La nº8 (5c) sembla un llarg del "Peñón de Ifach": vertical, equipada amb spits i amb alguna presa inestable. Després en Roger fa "Ànsia Vertical" (6c+) - molt bona - i Scadel (6c+) que provo en top rope i em sembla duríssima. Hi havia gent fent la nº9 (6c) i ens van dir que era també molt bona. Si torno la provo.

Passem al desplom que hi ha a sobre del triangle i en Roger fa "La del pare" (7a). Jo m'apunto al top-rope. La via sembla una seqüència de rocòdrom a on vas d'un canto picat a un altre. En fi, en tot hi ha un equilibri, pero jo diria que hi ha masses picats. A mi no m'agraden gaire, entre altres coses perquè rellisquen i tens el risc de que et patini un dit i et lesionis els altres per sobrecàrrega...

Tornem a la placa a on en Roger prova la nº13 (7a+). Dificilíssima!

I acabem en la millor via del dia - segons el meu parer -: la nº15 (6a+ ó 6b, ben bé no sé), una fisura-babaresa atlética que es disfruta de principi a fi. Totalment recomanable.

La veritat es que escalar amb el mediterrani a l'esquena no té preu...

Migraña Profunda @ Roca dels Arcs: topo

2007-12-27T11:16:00.001-08:00

La ressenya de la "Migranya Profunda" de la Roca dels Arcs. Més informació a l'entrada de fa uns dies.

I la foto amb el traçat de la via.

Gelida, últim sector

2007-12-27T09:41:00.000-08:00

Aprofito que diumenge passat vem anar a Gelida per penjar una petita ressenya del sector de més a la dreta de la feixa, la paret del final a on hi ha major concentració de vies fàcils. Una feina totalment inútil tenint en compte que al blog de Groikonet ja s'havien publicat unes fotos amb la situació i grau de les vies i a on a més trobareu informació del sector central.

En Roger i el Marcel·lí van obrir una via a uns 200m més enllà, un diedre equipat amb spits que ronda el 6b. El que no sé és si al fons de la vall hi ha més vies. Algú sap si la roca és bona?

Around da world by Ester & Mike

2007-12-16T12:22:00.000-08:00

Misèria total. Segons les previsions meteorològiques el dia dolent, amb núvol, havia de ser diumenge així que dissabte vem anar confiats en que el sol fes pujar una mica la temperatura a Subirats. Però no. A zero graus vaig fer un parell de vies pero ni una més. De tornada a casa encara tenia freds peus i mans. Algú coneix un rocòdrom amb calefacció per dies així?

Com que no tinc res de bo que explicar deixo l'enllaç de les fotos d'Ester (la Lyn Hill del Baix Llobregat) i en Miquel. Les del viatge a Estats Units de l'any passat i les de la Lhasa-Kathmandu en bici d'aquest estiu.

Hi ha qui no té por a caure...

2007-12-10T13:05:00.000-08:00

Hi ha qui no té por a caure...

A mi en canvi em fa una mica de basarda.

Concretament de la por a caure parla en Dave McLeod en una de les entrades al seu blog d'entrenament.

En Dave ha escalat vies tan dures com "A muerte" (9a, Siurana) i tan perilloses com "To Hell and Back" (E10, 6c = 8c + si caus et mates...). A més és entrenador d'escalada i escriu força bé.

De l'entrenament d'escalada en tinc prou amb quatre nocions bàsiques però l'entrada sobre la por a caure em sembla força interessant ja que és una de les asignatures pendents de tots els escaladors. Provo de traduïr-la parcialment per si a algú li resulta d'interès:

"Una de les coses que escolto més sobint als escaladors als que entreno o amb els que escalo és que la por a caure els limita. De fet haig de dir que dos o tres d'aquets escaladors podrien escalar ara mateix els objectius que s'han fixat a mig termini senzillament eliminant la por dels seus caps.

Donem una ullada al problema.

Quan parlem de por a caure normalment tenim en compte el concepte de "zona de confort". Els escaladors amb por a caure tendeixen a pensar que els que no en tenen se senten a gust fora de la "zona de confort".

Això és fals.

La realitat es que la seva zona de confort és senzillament més gran. Ells pateixen fora de la seva zona de confort, cosa que passa de tant en tant, però hi estan a dintre la major part del temps (perquè de fet s'està fent cada cop més gran).

Cada cop que esculls quedar-te a dintre de la teva zona de confort i evites la sensació desagradable de la por a caure, la teva zona de confort es fa més petita. Caure es converteix cada cop en qualcom menys familiar i tornar enrera en qualcom més comú. El principi d'entrenament més bàsic diu que "Et converteixes en el que fas" així que en comptes de progressar t'estàs desentrenant.

Al final la teva zona de confort és fa extremadament petita i fins i tot el fet d'estar en una paret et fa sentir insegur. L'escalador es torna poruc. Aquest escaladors deixen l'escalada o escalen amb una sensació de frustració permanent.

En comptes d'això els escaladors han de sortir de tant en tant de la seva zona de confort, per exemple en una de cada cinc vies que fan, o potser una vegada cada cop que surten a escalar. Has de sentir la por a caure i l'has de patir momentàniament. I encabat te n'adones que no ha passat res. La teva zona de confort creix una mica. I així les rutes que et semblaven una mica confortables passen a ser completament confortables.

AIxí que intentar sentir-se segur el 100% del temps fa que el confort comença a ser cada cop més difícil de trobar. Contrariament acceptar el patiment i encarar-se a la por el 10% de les vegades significa un confort en el 100% del temps.

Així doncs procura passar una mica de por per tal de sentir-te confortable i més lliure que abans.

Malahuradament no hi ha una altra manera."

La traducció és una mica pávelsematao. L'original el teniu aquí:

http://onlineclimbingcoach.blogspot.com/2007/11/fear-of-falling.html

Margalef

2007-12-09T10:36:00.000-08:00

Dissabte al matí hi havia tantes furgonetes al pàrquing del pantà que per un moment vaig pensar que allò era una romeria gitana.

Ara bé, gràcies a les 494 vies i 39 sectors que surten a la guia (5€ al refugi, totalment actualitzada, surt tot i el grau està ajustat) la gent es distribueix força. Per estar sols només cal planificar una mica.

Can Mansettes

Aquí trovem a la Marta i l'Albert. El sector està situat a al sud del pantà i té forma de castanya gegant. Agafa sol per la tarda. Les vies de quart i cinqué son boníssimes. Nosaltres escalfem en un 5+ i dos 6a+ amb les entrades més dures de tots els 6a+ del mòn...

Can Net

Son dues plaques que hi ha a uns 500m de l'anterior sector. A l'esquerra bombo i placa. A la dreta placa i rampa.

Jo faig la "Pluma de puta" (6b+) que és una via maquíssima... amb un nom molt lleig. Totalment recomanable, després d'un primer pas tremendo ve una placa d'apretons i aguante.

Encabat el Roger fa els 7a, 6c+ i 7a+ de l'esquerra amb entrades difícils seguides de plaques de continuitat. Les vies son 5 estrelles! El Roger mirant "Cop de còdol", 6c+:

...i fent-la!

Jo provo "Múrgules salvatges" (6a+) i em sembla dura, dura...

Va entrar el sol a partir de les dues.

Racó de les Espadelles

El sector de moda: 20 cotxes al pàrquing, sobretot furgos però també... un Twingo! De qui és el Twingo!??

Ultrafan del Twingo!!

La paret és una mena de Racó de Missa en miniatura, amb vies de 15 a 25 metres i abundància de setà i vuité grau. Els sisès estan al principi i 500m més enllà, en un bombo gris anomenat Cingle de les Solanes que apareix rera un revolt.

Jo estic molt cansat i provo alguna de les vies fàcils de l'entrada (la 1 i la 4, canto i passos a on cal resoldre, resistència a tope) però Roger està imparable i fa "In Extremis" (6c+ que casi faig en top-rope), "Beta de boira" (7a, alpina), "Franja de ponent" (7a, conti) i casi treu "Amb pal no dona pal" (7b, conti conti conti). Aquí l'interfecte sota aquesta última en plan ying-yang:

Accés. Completant la informació de la guia: cal sortir de Margalef, arribar a la carretera, girar cap a Ulldemolins, seguir fins al quilòmetre 22. A uns 100m surt una pista en bon estat cap a la dreta. Seguir-la uns 5 ó 6 km fins a trobar una baixada forta i un revolt a la dreta. Veureu unes fites i un tronc sec i un pàrquing. El camí cap al sector passa al costat de la barraca que està a tocar d'on es deixa el cotxe.

Els Graus

2007-12-02T10:30:00.000-08:00

De Collbató surt un GR que puja cap a Montserrat i deixa a banda i banda tot un seguit de roques a on als darrers any s'ha equipat força. Cada sector no té més de cinc o sis vies i per anar d'un a un altre cal caminar amunt i avall. Els més propers estan a cins minuts del cotxe y pels més allunyats haurem de caminar un quart d'hora més.

La majoria de les roques estan orientades al sud, sud-est cosa que fa que sigui una bona zona per l'hivern. Dissabte passat ens vem reunir una bona trentena de persones però com que cada grup estava en un sector diferent en cap moment vaig tenir la sensació d'estar apilotonats. De fet David, Roger i jo vem estar sols tota l'estona. I sense cabres que tiran pedres!

Vem començar per la "placa de la Poma" que té tres vies boníssimes - 6a, V+ i 6a+ d'esq. a drt. Millor les dues primeres que comparteixen una placa amb molt de calcari a la que segueix un petit desplom. La tercera té un apretón als primers metres i després es converteix en una rampa de IV amb els parabolts allunyats. Les ressenyes les podeu trovar a Onaclimb - Tot Collbató, Els Graus (E) -.

Aquí em teniu a la via de l'esquerra.

I David arrivant a la reunió de la mateixa via:

Deprés vem pujar al "Primer pis" a o la roca canvia. Recorda més a Sant Benet, amb un tacte diferent, a on les preses de mans son pedres sobint de quars. Vem fer el 6b de més a l'esquerra, una via 5 estrelles amb una entrada dura i una bona placa de forats a dalt que se'm va escapar a l'últim moment.

Al final vem acabat al "Segón pis (dreta)" a on les vies son curtes i explosivíssimes. Pero Explosivíiisssssimes. El Roger buscava vies per cansar-se i les va trobar. Va provar les dues rutes de l'esquerra (7a+ i 7b+ que no deixen d'apretar en tot el seu recorregut) i les dos centrals que son tres i que respecte a la ressenya del llibre "Montserat Sud" tenen els graus cambiats. De fet jo vaig fer la via de més a la dreta i em vaig trobar que no hi havia una tal com diu el llibre sino dues i que a més no era 6a sino 6b - o sí que era un 6a "grau Sant Benet" però aleshores estariem parlant d'una graduació diferent a la que s'ha fet servir a la resta de la zona -.

Aquí teniu el Roger apretant al 6c+ - que tenia tela, tela, tela. Jo la vaig provar amb la corda per dalt i no vaig entendre res - com si em parlèssin en una altra llengua.

Res, a poc que tingui un moment penjaré un cròquis del segon pis tal com el vem veure nosaltres. El dibuix del llibre està bé però falten dues línies i cal cambiar un parell de graus.

Surroca

2007-11-26T12:20:00.000-08:00

Diumenge sessió doble. Amb la Noelia, la Marta, l'Elia i l'Albert Matojero vem pujar al Ripollés per escalar al matí i assistir a la cloenda del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló a la tarda.

Per escalar ens vem decidir per Surroca, una escola petita situada en un paratje preciós a on no havia estat mai. Hi ha una trentena de vies sobretot de cinqué i sisé grau molt ben equipades y que poden presumir d'una roca sovint boníssima amb unes gandes com les de Vilanova de Meia i el tacte de la pedra del Todra. No tot és bo però les vetes vermelles son de somni. Tot i els arbres a peu de via a la paret fa sol, sobretot a l'esquerra a on hi toca gairabé tot el dia. L'anfiteatre central deu ser un bon lloc per l'estiu amb ombra per la tarda. Respecte a les ressenyes la veritat es que em va semblar més entenedor el cròquis del Vèrtex nº 178 que el de la guia del Ripollés tot i que qualsevol d'ells és prou útil.

En un primer moment vaig intentar seguir la dificultat dels llargs de "La chica del Martini", una via de la Roca dels Arcs que m'agradaria fer, imaginant que estava fent la ruta i que em tocava primer 6a, després Ae, etc. i així anar simulant tots els llargs. Una forma com una altra de seguir un fil. Però al final les coses van com van, un s'hi posa a escalar i escala. Pel que vem veure una costum local és començar per l'esquerra i anar movent-se cap a la dreta. Així doncs vaig pujar les tres vies de més a l'esquerra que jo diria que son 6a, 6a+ i 6a respectivament - nº1, nº2 i nº3 del Vèrtex -. Encabat un 5+ boníssim que el Vèrtex numera com a nº8. Després el 6a a la dreta del tot, ja passat l'anfiteatre - TOTAL BRUTAL!! una de les millors vies que he fet en temps, un mur verticalíssim de preses generoses, pim-pam, pim-pam, el cor a tope, sembla que estiguis fent la cursa de La Mercè - i un 6c (nº20) en lleuger desplom que va montar l'Albert i que em va fer ràbia provar de segon perquè li vaig veure color de sobres.

Per a un escalador de 6a/6b l'escola és un deliri. La graduació suau, l'estil atlètic i l'equipament més que correcte conviden a aventurar-se en graus superiors. A poc que pugui hi torno!

Migraña Profunda @ Roca dels Arcs, crònica

2007-11-20T12:36:00.000-08:00

Impressive el sopar de despedida del Ferran a Can Cirera. Pávelsematao, por la calle 4, quien dijo miedo habiendo hospitales, etc. L'Slayer marxa a viure a Sevilla i se'l va acomiadar com cal. Tot i així al matí al veure la corona de roca que capitaneja el poble de Vilanova de Meià ens van entrar unes ganes bojes d'escalar que ens va fer oblidar la farra del dia anterior. Ajuntem trastos i l'Ester, el Roger i jo marxem cap a la pared mentre el comú de la població encara dorm.

L1. V. 25m. 1 parabolt, 6 espits. La via comença a l'esquerra del pedestal de la Lleida per un parabolt que hi ha a sobre d'un megacanto característic. Entro directe i eiinn!?? Va a ser que no. Segon intent per la dreta i millor. No s'han de seguir els spits d'una fisura que s'endevina des de la base i que pertànyen a la Plaerdemavida sinó la línia de seguros que hi ha un xic a l'esquerra. En total set spits que ballen més que la Terremoto de Alarcón. Roca a vegades delirant amb un tacte de pedra pómez i més vertical del que seria recomanable per aquestes hores tan matineres.

L2. V. 25m. 6 espits. L'Ester encara amb el seu estil característic (párriba i ràpid) el següent llarg que evita el cutre-desplom per l'esquerra. Jo pensava que el llarg anterior m'havia servit per escalfar però es veu que no. Aquí una foto de fortuna de la reina del Maresme amb el desplom a sobre:

L3. 6a. 20m. 6 espits. Ara em toca a mi. Com que estic posat a la reunió a la dreta intento sortir primer per allà, després pel centre... L'Ester em diu que hi ha un diedre a l'esquerra i sí, millor. El primer seguro está una mica alt i per sortir d'allí et toca pujar un sostret que gràcies a unes gandes que ni una barra de metro es supera sense més problemes. Un cop a la placa tot es anar tirant de gotes d'aigua i laterals no gaire grans d'una roca vermella de somni. Quin calentón! Ara sí que he escalfat. Com a premi una reunió amb tres parabolts ENORMES i una repisa com cal. Com a casa. Aquí the crew als últims metres:

L4. 6c. 40m. 17 espits. Jo, mismamente el que escriu, en vista del panorama d'espits dansaires alguns sense xapa (concretament dos que sí conserven el cargol: recomanable duess xapes recuperables i un tascó DMM nº4) m'hagués escaquejat per la Lleida i encabat per la Plaerdemavida per a anar a petar al mateix lloc. Però el Roger que és un bailando con lobos de categoria es menja el llarg com qui xurrupa l'esprai de la nata. Atenció a l'estilisme: una màniga posada i l'altre no:

Això es per poder-se abrigar ràpidament. Pábelsematao... Reunió en una repisa mig trencada de dos pams d'amplada. Segurament el troç més obligat sigui l'inici del llarg. Després els passos difícils es poden fer amb un estrep. El grau obligat deu rondar el 6a ó el 6a+.

L5. 6a. 30m. 7 espits. Total brutal la panxa tot just sortint de la reunió, dos espits seguits, fàcilment marranejables. Si aquest tram és 6a és perquè parlem de grau Fontainbleau. Després el llarg sajeu i resulta molt més sencill. El fa en Roger, que se'l veu tant animat... Aquí el tenim enmig d'un pollastre de cordes típic de cinqué llarg de via:

L6 + L7. V+. 5 spits. 45m. La roca ja no es tant cantalluda sinó més arrodonida. Una rampa porta a un resaltet una mica exposat, continua per una travessa a l'esquerra i acaba en les rampes cimeres. No té sentit fer la sisena reunió, paga més la pena continuar fins al bosc de dalt i fer reunió en el roure característic. Potser es pot fer servir algun tascó o un alien per escurçar algun aleje.

Res, arribem al cim. Més contents que unes pascues:

Increible portar tants anys escalant amb la mateixa gent. El solete a l'esquena, la bona companyia, els voltors volant per sota, la roca de puta mare, moure's d'un canto a un altre: qué bé que vivim! La via amb un reequipament com cal (els spits comencen a estar una mica pállà) passarà a ser una clàssica assequible amb un grau de 6a/6a+ obligat. Les plaques dels llargs 1, 2, 3, 4 son boníssimes. A la que tingui un momentet faig una ressenya com cal.

Tuaregs @ Agulla de la Palleta

2007-11-04T04:15:00.000-08:00

Epppps!! No escalar de Gener a Juliol! La zona és encara força verge i s'escolten rapinyaires a dojo. Que segueixi així, deixem-los aniuar a la primavera.

David no ha pogut dormir en tota la nit i ha estat vomitant. Tot i així em diu que sí, que anem ¡Fanatisme! Ens anem cap a l'agulla de la Palleta que presenta un muraco est de somni amb un rocam bestial: forats calcaris, rebabes bones, peus millors. Hi ha res millor que escalar sense pensar en res més? Vale, hi ha coses millors, se m'acudeixen tres o quatre, però aquesta és una de les bones.

El primer llarg està cosit, 12 bolts i un pont de roca per a 30 metres. Apreta un mica cap a la meitat però és el que millor fem. Després tenim un V+ a on els seguros ja no estan tant a prop i ens fa anar amb més cura. El tercer és IV+. Un pont de roca, un bolt, un pitó. I ara? Ja veig, la següent xapa a la dreta. I la següent? Glups! Aquí hi ha un petit aleje que ens costa. L´últim llarg no té més que una panxa a l'entrada. No deu ser gaire difícil però l'acabem solucionant amb un parell d'A0 sense més problema. Apunteu: la reunió no és la sabina del cim sino que queda a la dreta.

Conclusió: IMPRESCINDIBLE si rondeu el 6a. Assequible però recordeu: no hi ha via fàcil!

Aproximació: Arribem a Vinya Nova i continuem en cotxe cap a l'est. Després de 150m trobem una porta de xarxa metàl·lica a mà dreta i dabant una pista que enfila cap al Nord (cap a les parets) i un pàrquing allà mateix a on deixar el cotxe. Ja a peu seguim aquesta darrera pista fins que es converteix en un corriol. Tenim al dabant les parets de la Palleta a l'esquerra i el Pollegó Est a la dreta. Si trobeu unes indicacions per anar a la ferrata de les Dames no les seguiu, nosasltres ens enfilem pel la vall de l'esquerra. Seguir el torrent fins que poguem apropar-nos a les roques de l'esquerra. Resseguim les parets fins a trobar unes cadenes, ens posem el casco (van caure pedres), ens enfilem (rollo ferrata) i ja estem a al base del mur. La via es la línia de parabolts de més a la dreta de la paret.

Descens: Totes les reunions tenen anelles competents. Amb cordes de 60m es pot solucionar amb tres ràpels: L4+L3, 55m. L2, 35m. L1, 30m. Compta que L2+L1 son 65 metres!!

Ressenyes: A Onaclimb (http://onaclimb.com/montsecroq/montsesud.htm), busqueu a "Vinya Nova i voltants".

Horari: 40 minuts d'aproximació, 30 de baixada. Vem estar unes 4 hores entre escalar i rapel·lar.

Material: 13 cintes (algunes llargues) + reunions. 2 cordes 60m.

L'anèctoda: ara fa una pila d'anys vaig fer la Tomàquets d'amagatotis amb el Ricard. Un cop a dalt vem comprobar que d'allà no es podia baixar caminant... i nosaltres sol portàvem una corda de 60!! Total que una gent que feia la Tierra de Nómadas ens van dir que es podia baixar per la canal plena d'esbarzers de l'esquerra de la paret. Ahir mirant-la no em podia creure que jo haguès baixat d'allà. Matojero i precari. Recordo que al arribar a baix estàvem més esgarrinxats que el Jesucrist de Mel Gibson...

Integral whiskeria

2007-10-23T09:26:00.000-07:00

Via amb més caràcter i més austera del que dóna a entendre la ressenya. Ideal per a cordades bregades en ascensions montserratines. Marc incomparable: un autèntic niu d'àguiles que domina tota la Canal de Migdia. A l'artificial les peces estan molt separades - estreps i ungla recomanables. Últim tram de (no IV, no V sinó) V+ molt exposat i que a més ha estat retroequipat - han volat els parabolts restant la ferralla original totalment inútil. Sense reunió competent al cim, la millor opció és anar al ràpel que està a l'altra banda de l'agulla. Tot i que la baixada fa poc menys de 60m és millor fraccionar-la en dos ràpels de 30m per perill de pendolitis aguda. Encabat cal remuntar la canal a peu i amb tendència a la dreta, travessant l'abocador de l'antic restaurant, fins a arribar al camí de Sant Jeroni. Cap a baix per la llarguíssima canal de Sant Jeroni.

Activitat realitzada per en Joan, Toni, David, Roger i un servidor.

La ressenya es d'en Ballart, per si no quedava clar...

Roses-Cadaqués-Roses

2007-02-14T12:44:00.000-08:00

"Pixant miro la mar blava
a l'esquerra el Cap de Creus
a la dreta el cap de la fava..."

Em penso que els versos son d'en Carles Riba, bon poeta, millor vividor. La volteta de Roses a Cadaqués resseguint la costa es molt maca i la tornada per l'interior té la màgia del lloc. Hi ha dos moments culminants. Quan desprès d'assolir un coll veus Cadaqués als teus peus i quan a la tornada t'hi troves amb una vista que domina tota la badia de Roses.

Al final vem ser 4. En Sergio, que fa trampes i s'entrena, l'Ester, que derrapa a les pujades, i l'Antonio, segurament la persona més elegant que he vist mai a sobre d'una bicicleta, quina classe!

En Sergio ha penjat la ruta al wikiloc i unes fotos al seu flickr. Les fotos d'aquí son de l¡Ester. Uns quants consells: NO seguiu el GR al sortir de Roses, no és ciclable. Millor agafar la pista i deixar-la a la primera curva per a empalmar més endavant amb un camí ciclable. Reserveu forces per a la tornada, la pujada fora la trovareu al sortir de Cadaqués. I feu una paradeta a una de les platges de Cadaque´s. Diumenge va fer un dia espectacular i s'estava d'allò més bé.

Vilanova de Prades

2007-02-09T04:32:00.000-08:00

Diumenge ens juntem amb en Catx, en Pep i tota la família a Vilanova de Prades. També estan l'Oriol i en Víctor.

En Catx es un gran escalador en tots els matissos de la paraula. Però és encara millor humorista, de l'escola de Lo Catanyà. Si el coneixeu de ben segur que heu passat bones estones amb ell.

No havia estat mai a Vilanova de Prades (ressenyes) i m'ha agradat més del que em pensava. La roca és al·lucinant. Sòlides plaques blaves amb menys forat que Margalef que gairabé no recorden el conglomerat - de fet ÉS conglomerat. Les rutes son curtes i els forats en general superficials cosa que et manté els dits estirats i els avantbraços tensos com un cable d'acer.

Anem al sector Cámping i ens quedem al principi de la feixa (esquerra).

Pastelada, 6a. Aquí no hi ha forats, la cosa consisteix en agafar-se dels volums i passejar els peus per adherències en el que recorda una escalada molt berguedaniana. L'últim pas és la mort de la mort. Em tiro a la reunió i l'agafo amb les dues mans...

Cabrita, 6a, *. Una via supercurta que se'm fa superllarga. Tensa de principi a fi, sol és 6a però sembla el doble de grau o el triple o més.

Cabronada, 6b, *. Supercurta com l'anterior. Veig com una cordada fa el primer pas, em passen la cinta pel primer seguro, etc. i tot i així em costa com la cosa que més em costa del món. El primer pas és complicat. Encadenant-la he fet el dia.

Cabra, 6a+. Ara ja no puc, m'he refredat i se m'atravessa... La veritat es que les tres vies del pedestal s'assemblen molt, tant en estil com en dificultat.

No puc més. Roger prova Nasdaravia, 7a. Jo la intento de segon. El primer seguro está com d'aquí a Kathmandú, té un pas MOLT difícil a mitja via i un de pitjor arribant a la cadena. No deu ser una via molt popular... També fa el diedre de Damian que és molt més difícil del que indica el se grau (6c). Catx i Víctor fan Esto és un infierno i efectivament, és un infierno. Després van a escalar a la següent placa a on en Pep està equipant "Gina" que per molt que surti ressenyada al llibre no té parabolts (!!??). L'Oriol y el Víctor es marquen uns 7b+ a vistíssima i Roger un 7a preciós.

He fet bones vies però segurament les millors del sector quedan a la dreta de la feixa. Així que ja tinc excusa per tornar!

Margalef

2007-02-05T12:33:00.000-08:00

Serà l'últim cap de setmana que escalo amb en Roger durant una llarga temporada. Marxa cap a Sudamèrica en una volta que durarà mesos. M'alegro moltíssim per ell. I l'envejo alhora.

Baixem a Margalef amb la calma. Realment tota la comarca es espectacular. Les carreteres que semblen d'una altra època. Els paratges abandonats.

Teniem idea d'anar a l'altre costat del riu a on estan els sectors Pessigafigues i Verdures però estan a l'ombra i com que no tenim moltes ganes de patir preferim el megaclàssic sector Can Torxa. Hi ha molta gent però com que arribem tard tenim lliures les vies per escalfar i quan anem a més la gent ja deixa lliures les altres.

No cal que parli de la qualitat de la roca, oi?

Trumfus Peluts. V+. *. Facileta fins al final que has de tibar d'una moneda.

L'escorpí. 6a. **. Més dificileta que l'anterior casi caic a mitja via. És trovar-li el canto.

Julivert. 6a+. **. Cuñaoooooo! Un consell, millor començar pel megacanto de més a la dreta i saltar-se el primer seguro. Després del bombeig inicial la cosa està en anar aguantant. S'arriba a una repisa. Per sortir has de fer un passet i xapar, així que si caus t'estampes. Com que no tinc ganes de trencar-me el tormell que ja tinc trencat i apedaçat poso la cinta, m'agafo, passo la corda, baixo a la repisa com si no hagués passat res i cap a dalt. Amb tots els meus respectes es podria haver protegit una mica millor, oi?

¿?. 6a+. *. Passet a l'entrada, pim pam, una planxa que em costa el nom del porc i quan em veig a la cadena em tira enrera l'aleje final. Arribo a agafar el canto de xapar la reunió però prefereixo DESGRIMPAR i baixar-me. Has de fer una bona compressió per a xapar la reunió i no tinc el braç esquerre tan neumàtic. Humiliant...

Somiatruites. 6b+. **. Aprofitant el diedre arribo al tercer seguro, que és a on està el pas més difícil, i a partir d'allí l'equipo descansant aquí i allà. Com que els seguros estan a prop no costa arribar a la cadena però encadenar-la tota ja seria una altra cosa. Sol el tram final a partir de la repisa té una resistència considerable. Una petita joia.

Jo ja estic com un popeye i és just ara que Roger es troba escalfat. Prova Supercalcàrea, 7a, *** i li surt sense despentinar-se. Jo la faig de segon com qui fa boulder: penjant-me a cada cinta. La veritat es que hi ha més presa del que sembla i la roca és BRUTAL. Els primers metres son difícils i a partir d'aleshores recorda a una placa de la Cova de l'Arcada. Pero amb SUPERCALCARI!

Pujem a dormir a l'Ermita de Sant Salvador. Concert de Dijeridoo pels senglars (en vem veure un de ben gros). Nit unànime que diría Borges. Els hotels estan bé però a on hi hagi una nit al ras... Això sí, cada dia l'Ermita està més concorreguda. Al final ens ajuntem com 5 cotxes!

Sitges-Sant Feliu

2007-01-22T11:48:00.000-08:00

Diumenge vem aprofitar l'últim dia de primavera abans de l'hivern (!!????) per a fer la primera sortida del calendari 2007 que queda més o menys així:

Sitges - Sant Feliu - 21 Gener
Cap de Creus - 11 Febrer
Pla de lleida o Manresa, Navàs, Puigreig, Casserres - 4 Març
Montsec - 25 Març
Montseny - 15 Abril
Baixa garrotxa o Collsacabra - 6 Maig
Alta garrotxa - 27 Maig
Cadí - 17 Juny
Pirineu - 8 juliol

Per estrenar-nos res millor que una Sitges-Sant Feliu. A l'estació erem 12!! Quin èxit! La veritat és que no costa res fer un calendari i així si més no ens juntem tots i xerrem una estona. Un cop a Sitges l'Albert, que és tot un gourmet, ens va portar a esmorçar a la Penya Blanc Blava.

I amb l'entrepà a la panxa cap a amunt... seguint el GPS, es clar. El GPS del Sergio, que jo no en tinc (encara). Ja no sé viure sense ell. No sol serveix per a marcar la ruta sinó que després pots volcar les dades a un servei tant imprescindible com el Wikiloc i com que en Sergio ja ho ha fet qualsevol pot agafar el track d'allí i seguir l'itinerari. Una altra opció és fer servir el llibre de ruta publicat a onaclimb. Els llibres de ruta tenen els dies comptats.

El camí s'enfila de Sitges cap a Palau Novella (el monestir Sakia) però abans d'arrivar-hi es desvia a la dreta per una pista paral·lela a la carretera que porta a Castelldefels. Fins aquí la pista és ampla, a vegades encimentada i la pujada és moderada. Les vistes sobre el mar son d'antologia. Una mica abans d'arribar a un lloc marcat al mapa com a "La Casa Vella" ens desviem a l'esquerra per un caminet no del tot ciclable que ens deixarà a la carretera just a l'alçada de la Collada de Vallgrassa. Estem al cor del Garraf. El paissatge és típicament cárstic, sec, amb roca calcària que sobresurt per tot arreu. Allí atravessem la carretera i anem a parar a una pista plena de tobogans - se'm donen fatal, a on hi hagi una pujada contínua... - que ens deixa a Begues.

A partir d'aquí deixem el socarral del Garraf per endinssar-nos en una vall humida i ombívola que ens porta fins a Torrelles. Ara la roca que es veu és arenisca vermella,c anvi total d'escenari. Un cop a Torrelles vem provar d'arribar a Sant Vicens dels Horts per camí de muntanya però ens vem perdre. La zona és un laberint de camins abandonats que porten a camps llaurats. Amb més temps haguèssim encertat però després d'atravessar uns quants marges amb la bici a coll ens vem deixar emportar per una pista que baixa directament a la carretera de Sant Vicenç... i a casa per carretera.

Molt bé, molt bé. Ara la propera és l'11 de Febrer al Cap de Creus: Roses-Cadaqués-Roses. No hi falteu!

Empty your mind - escalant a Corones

2007-01-15T10:17:00.000-08:00

Corones és una escola força nova situada al costat de Campdevànol que s'ha posat de moda arran de l'aparició de ressenyes a la guia del Ripollés y a la revista Escalar nº51. És una llarga i maca franja de roca amb més de 50 vies que a vegades recorda a Gelida i a vegades al Montgrony. Amb longituds entre 15 i 20 metres hi ha desploms de roca vermella amb cantos plans, forats i algun projecte d'estalactita i h iha plaques grises i més compactes. En general és un bon lloc per a fer setés tot i que hi ha vies de sisé i de vuité. Equipament òptim. Paissatge maquíssim. Casco recomanable.

Ara bé cal avisar que el grau de la zona és una mica particular. Una mica particular vull dir una mica... dur! Cap problema. Cal anar amb la ment ben buida de prejudicis i dedicar-se a escalar.

Accés. Seguint les indicacions de la revista deixem Camdevànol enrera fins a trobar el bar de carretera (!!??) "Bar ... Zero". Agafem la pista que surt a mà dreta just abans del bar. No agafem una pista asfaltada i seguim per la de terra. en prou bon estat com perquè passi un turisme. Arrivem a una cantera. Just passada la cantera aparquem a una petita esplanada. Agafem la pista que puja per la muntanya i en 5/10 minuts arribem a un coll. A mà dreta surt un camí marcat amb una fita que seguim. De seguida veiem marques de GR. Un cop arrivem a una pedra en forma de "tassa de water" o "cadira" girem a mà esquerra. Ara caminem per sobre de la feixa. Per accedir-hi cal agafar un camí a ma esquerra marcat amb una fita.

Esperò (6a+). Un pas complicat a la sortida i una sortida a role difícil. Em baixo abans de grapar l'últim seguro. No es que estigui mal equipada, es que no es pot equipar d'una altra manera. La roca mana. Roger la fa (com no) bé però baixa tant mosca com jo. Després de segon la faig mig trampejant. Senzillament és un 6b com una casa.

44 de l'Escalar (6a, *). Una via molt maca i que sí sut de primer. A la guía posa 5+. 5+? 6a? En la meva modesta opinió 6a. Atlética i evident.

La bomba (6b, *). A partir d'aquí em dedico a gorrejar top-rope però en aquest cas me'n penedeixo. Aquesta em podria haver sortit marranejant. Crec el grau és el que es marca. 6b intens.

Mixtura (6b). A l'Escalar la maquen de 6a+ i al llibre de 6b. Segons la meva opinió és 6...c! Té una secció d'uns 3 metres molt dura. Porquejo de segon de mala manera.

Sortint del fosc (6b). Tornem-hi, segons uns 6a+ i segons els altres 6b. Penso que 6b+. Via maca. Principi una mica descompost. Després una secció sobre semiestalactites per acabar en un diedre matador. Caic (de segon) a dalt.

Salut i feina (6c+/7a, **). Roger la fa al límit en un intent "impressive". De segon em deixo per fer dos o tres passos (els de pressa més petita) però vaig encadeneant de seguro en seguro. Desploma més del que sembla i de tant en tant t'hi troves preses millors del que sembla... o tot el contrari. Del grau no parlo perquè no tinc referències.

Baixant parlàvem amb en Roger que gairabé haviem esgotat les possibilitats sempre que no pujem de grau. Una llàstima perquè el sector ens ha agradat força. Els desploms, l'entorn, el bon equipament. Els equipadors han fet una bona feina! Si hi haguèssin més vies fàcils i més itineraris d'entre 6c i 7a la zona estaria abarrotà- abarrotà!

Collserola collseroleta

2007-01-10T12:33:00.000-08:00

Sortideta en bici per estrenar el GPS d'en Sergio. Després de fer servir l'aparell sol puc dir que no m'imagino la vida sense ell. ;-)

No té prou pantalla com per mostrar un mapa detallat però marca la posició i a més si li carregues alguns punts de la ruta que vas a fer et senyala la direcció que cal seguir. Evidentment el dissseny dels punts escollits és clau. No té sentit agafar un punt en mig d'un camí però és del tot necessari marcar les cruïlles. És brutal comprovar com et va indican els metres que et manquen fins al proper control i com t'indica la direcció a seguir a partir d'allí. A més guarda la ruta (que despés pot veure amb el Google maps o similars), registra el desnivell, la distància i la velocitat. I té pulsómetre. Gwäy!

Com a primera prova cal dir que és una aparell petit i senzill que si es fa servir com Deu mana no necessita d'eines complementaries. Això sí, el mapa a la motxilla per si un cas.

Com que tots dos vem dormir més aviat poc o poquíssim la cosa va ser tranquil·la. Vem seguir una superclàssica que consisteix en pujar de Sant Feliu a la Carretera de Molins per baixar a les Planes de Vallvidrera, pujar al Tibidabo fent una elagant volta per darrera y tornar a casa per la Carretera de les aigües (que han mig asfaltat).

En total uns 30km. I el desnivell? Ayy, aquí tenim un problema de ddefinició. Les cames em deien 600/700m i efectivement calculant pujades/baixades sobre el mapa això és el que vem fer. Però l'aparell donava 900m. La diferència es deu a que trams plans com la carretera de les aigües son micropujades/microbaixades constants que el gps registra i va sumant. Així doncs quin registre és vàlid? Tant se val, el cas es seguir un únic criteri. En aquest cas m'apunto 600m perquè estic més acostumat a la forma de mesurar tradicional. Pero de fet:

600m amb trams zones planes trencacames = 900m

No?

Racó de missa

2007-01-03T03:54:00.000-08:00

Hem passat la nit pels volts de Cornudella a on l'ambient d'escalada és molt present. Cornu es a l'escalada el que Hawai es al Surf. Anem a dormir a l'ermita de Sant Joan a on ens trobem amb en Sergi.

Volem pujar al Racó de Missa. El Montsant i especialment el Racó de missa és una de les millors escoles d'escalada... del món. No tinc cap dubte. La primera vegadea que veus les ves et quedes bocabadat. Plaques infinites plenes de forats. Desploms inversemblants. Malauradament també és un sector molt freqüentat sobretot a l'hivern a on s'apleguen escaladors d'arreu del món. Sembla una petita Babel.

Aforundament en general hi ha més presa de la que sembla a primer cop d'ull. De totes maneres no es un sector fàcil. Fins i tot els sisés son difícils i l'escalada d'hipercontinuitat amb vies de 30 metres de mitjana es molt exigent. Ni em plantejo escalar de primer amb la baixa forma que porto.

Segons la numeració de les ressenyes del número 199 del Desnivel vem fer:

- 12 (6b+, *). Més de 30 metres. No és una via exactament de continuitat sinó més aiat un seguit de seccions de resistència amb trams més fàcils entre mig. No és gens fàcil, jo ben bé li posaria 6c dur...

- 28 (7a, ***). Continuitat bestial d'una qualitat alucinant. Una placa ben recta amb forats per tot arreu, en general bons. El pas més difícil... l'últim. La veig factible, a una temporada de distància.

- 30 (6c+, **). Més difícil que l'anterior tot i que el grau no ho reflecteixi. Més repos però algún pas més complicat. En tot cas una altra meravella.

Al recollir ens trobem amb una posta de sol com hi ha poques. I cap a casa a fer el cap d'any!

La Riba

2007-01-03T03:29:00.000-08:00

A una hora en cotxe de casa, calor a l'hivern i vies boníssimes, La Riba és una bona alternativa per quan apreta el fred. No és més coneguda perquè no hi ha vies difícils però és un festival de sisés com n'hi ha pocs.

Jo faig servir l'antiga guia de Prades però vaig veure a molta gent amb l'anglesa Costa Daurada de Rock Fax.

La roca es brutal. Sobintejen les plaques lleurgerament desplomades plenes de forats de tota mida. L'equipament sol conistir en químics i ocasionalment parabolts i les reunions tenen mosquetó.

Tot i que hi ha diferents sectors és fàcil acabar a la Penya Roja:

- Valls (5). No se'm donen gaire bé els diedres i aquest no és l'excepció.

- GEAM (5c, *). Presa petita, forat enorme, presa petita, forat enorme i així. Em resulta difícil pel grau.

- Rothmans (6a, ***). Una placa de somni, tota grisa i rugosa amb els forats justos i separats. El pas difícil el trobem quan s'ajau. Llàstima que no tingui 15 metres més.

- Figuerola-magrinyà (6a). Em baixo del 4rt seguro pensant que el problema és que aquest allunya però després fent-la de segón me n'adono que el pas es difícil. No sé com sol li donen 6a. La reunió no està a on posa la guia sinó uns 10 metres més amunt.

- Directa reus (6b+, **). L'entrada consisteix en uns passos sense peus amb els bíceps a tope. Després encara hi ha un pas de pressa petita. Arribant a la reunió els seguros escassejen. La via es brutal. Marta fa el segon llarg, continu amb bona presa i un pas difícil i desprotegit per a arribar a la cadena. Jo faig el 1er llarg de segón.

- La via de Brian (6b o 6b+, ***). Una clássica i una via molt diferent a qualsevol altra. Una placa de 4 metres dona lloc a un desplom més accentuat del que sembla a primera vista amb preses grans o molt grans. No sé que faig que m'agafo del segon seguro. D'allí a la reunió l'endcadeno bé. Una obra mestre.

Es fa fosc d'hora així que la cosa es fer passar les hores.

Bloc!

2006-12-28T08:37:00.000-08:00

Estic aprofitant les estones lliures de les festes per fer una miqueta de bloc que és una activitat que va bé en aquests dies curts i suposadament freds.

Dia de Sant Esteve vaig escapar a Sant Joan de Vilatorrada. Des de Sant Feliu son 40 minuts de cotxe. Era la priemra visita a la zona i em vaig quedar parat. Té un aire a Fontenbleau. Hi ha foça blocs (més de cent?), places, rocs realment alts. Però la principal similitud amb l'escola francesa consisteix en que acabes com si t'hagués passat un camió per sobre: apallissat!. Es una escola a on tens opcions. Si no t'agrada un bloc te'n vas a un altre perquè tens a on escollir. En tot cas es una de les millors zones de bloc de Catalunya juntament amb el Cogul i Can Boquet. La roca es una mena d'arenisca gruixuda (o conglomerat fi) que acaba amb la pell.

Roca: Sempre tens alguna cosa pels peus i hi trobem tota mena de preses, romes, fissures horitzontals, forats, regletes...

Cróquis i ressenyes: Les ressenyes publicades a Blocandeker son molt bones.

Com arribar-hi: Des de Sant Feliu cal agafar la NII, desviar-se cap a Monistrol i seguir fins a Manresa. Un cop allí seguirem totes les indicacions que marquen Manresa Oest. Al sortir anem a parar a una rotonda. Seguirem cap a Sant Joan de Vilatorrada. Passem de llarg el primer desviament que entra al poble i agaffem el segon cosa que ens situa a la carretera ue porta a Calaf. El cróquis de Blocandeker és molt aclaridor. Seguim la carretera fins just uns metres més enllà del punt kilométric que marca el km4. Aleshores agafem una pista que surt a les "4" o a les "5" i la seguirem 800/900 metres fins a trobar un desviament a ma esquerra. El seguim uns 200m més i ja estem al pàrquing del dipòsit.

Comparat amb Sant Joan, Can Boquet és un altre mon. El granit té un carisma especial però la veritat és que ni ofereix tantes possibilitats ni cansa tant. Fas més força de dits que amb el cos. La cosa és anar combinant, no?

Pas de la Mala Dona - again...

2006-12-18T07:54:00.000-08:00

Dissabte el dia es va aixecar fantàstic. Al Pas de la Mala Dona feia prou sol com per escalar sense samarreta. Quan vem arribar (a les 12h...) no hi havia ningú. Està clar que els sopars d'empresa van causar estralls. Després va aparèixer el Raul amb els coleguis de Sant Benet. Per aparcar millor fer servir la míni-àrea de la curva a mà esquerra que el pàrking de tota la via. Has de fer 100 metres extres de carreteres però t'estalvies fer una maniobra extranya a la zona de l'heliport. De tant en tant hi ha robatoris, tant a un pàrking com a l'altre.

A Rock Fax hi ha una descripció detallada de cada via, però si la llegiu no em vingueu després que heu fet tal o tal altra ruta a vista! ;-) Les ressenyes es poden trobar a Mauri web i al Llibre "Barcelona y alrededores".

Aniversari (V+, *). Per escalfar. Té un segon llarg de 6a+ que recorre l'esperó que es veu des de terra. La reunió es de les que has de passar la corda per dos sellaments. L1 + L2 son 35 metres justos.

Variante (6a, **). Aquesta via m'agrada molt!

Voy como una moto (6a+, *). Em deixa tal cual: com una moto! L'entrada és molt bona, llàstima que la resta de la via baixi d'intensitat.

Bona Dona (v+). De tant humida m'haig de baixar... Cosa extranya perquè dissabte el tacte era (casi) perfecte. Deu ser que per aquí baixa aigua quan plou.

Mediterrani (6b, **). Té un pas entre el segón i tercer seguro. La resta es fa bé. Roger fa el segon llarg (també 6b) tot i que l'equipament - tres seguros exrtes - està fatal. Em penso que L1 + L2 no arriba a 30m però esteu al cas.

Mare nostrum (6c, ***). És la definicó de resistència plafomera pura i dura. Un 6c de referència. No em surt ni de segón. M'he vist millor. Una de les meves vies preferides de tots els temps.

Roger prova Bonsai, cotada en principi com a 6b, i s'hi troba amb una col·lecció de maillons per abandonar aquí i allà. Una via molt dura - 6c mínim - amb caigudes llargues. Avissats esteu. Al final saludem a Raul & crew que estan a la cova de la dreta. M'han dit que allí hi ha alguna via tan brutal Realization però de menys grau. Per qui tingui nivell, es clar.

Volta a Papiol

2006-12-10T13:25:00.000-08:00

Apunteu que aqueta és una mega clássica. Son uns 32km en bicicleta per fer en unes 3 hores visitant alguns dels racons més macos de l'oest de la serra de Collserola.

Sortim de Sant Fliu i pujem a La Salut. D'allí pujem a la carretera Samson, la travessem i seguim per la pista puja-baixa que continua recte. Just abans d'arribar a Ca n'Amigó pujem a la font del mateix nom per una pista dreta amb el sol de pedres. Una mica més endavant arribem a un coll. Tot just a l'esquerra apareixen dues flexes. Els hi fem cas i seguim 50 metres fins que ens hem de baixar de la bici per adentrar-nos en un camí que ens portarà a Can Bofill.

D'aquí a Can Tintorer i després a Sant Bartomeu de la Quadra per bona pista y sense gaires desnivells. Baixem a La Rierada que a la tardor fa goig de veure. D'aquí ens dirigirem a les Escletxes de Papiol. Un cop aquí pujarem cap a la ermita de La Salut però abans d'arribar-hi agafarem una pista a la dreta cap a La Colònia Montserrat. No hi arribarem ja que baixarem per una pista ràpida cap a Les cases de Castellví.

Fins aquí no hem deixat de fer tobogans però ara ve una pujada llarga. Un cop a Les cases de Castellví hem de seguir la carretera a ma esquerra fins a trobar el c/Sibèria que seguim fins a una masia amb una cadena. la travessem i creuem un pont a ma dreta. Ens esperen tres quilómetres de pujada constant que ens deixen a una carretera. La seguim a ma esquerra durant un parell de quilómetres fins a arribar a La Creu i cap a casa.

És una de les meves voltes favorietes sobretot per ara que ve l'hivern. Un dia o un altre sempre acabo trovant neu...

Can Roca

2006-12-10T04:16:00.000-08:00

A poc que surti el sol les parets costaneres orientades al sud es converteixen en un reducte de la primavera. Com Can Roca.

Recordo haver-hi anat fa temps però aquest cop em va costar força trobar l'aproximació. Les indicacions de la Guia "Barcelona y alrededores" no son gaire útils. A més hi ha dos maneres d'arribar-hi. Una pel merendero de Can Roca - que costa de trobar - i l'altre pel centre d'educació ambiental Cal Ganxo. Us deixo un mapa d'aproximació a aqueta masia. Ara no es pot arribar en cotxe perquè la pista encimentada que hi porta està tancada. S'ha de deixar el cotxe al pàrquing previ i un cop a la casa caldrà seguir un camí de terra que surt recte fins que després de fer uns 500 metres veiem la paret a sobre nostre. La pedra es troba segons pujem a la dreta de la vall i no es veu fins que no estem ben bé a sota moment en el que haurem de sotir del camí per atançar-nos-hi camp a través.

Trobarem vies d'uns 10/15 metres repartides en dos sectors, una agulla amb 5 itineraris de presa petita i a l'ombra i la paret principal amb una desena d'itineraris atlètics. La roca és molt bona. La majoria de noms i graus estan pintats a peu de via. L'equipament és molt irregular. Hi ha itineraris amb químics, d'altres amb espits que caldria canviar i uns pocs que alternen les dues categories: un químic, una ronya, etc. (???!!).

Crec recordar que a l'agulla les vies serien d'esquera a dreta 6a, 6c, 6b, 5c, 6a+.
A la paret principal més o menys 6a, 6b, 6b+, 6c, 6c+, 7a, 7b, ?, ?, 5c, 6b, 7c, ?, ?

Ara la collita.

Lila, 6a, *. Bona via i amb bona presa. És el 6a de l'esquerra i la més fàcil de la paret. Més fàcil i tot que el 5c de l'agulla.

El Ano de Venus, 6a+. L'entrada no és fàcil però el pas difícil és encara anar del segon al tercer seguro. Hi ha un escape per la dreta però el pas original per l'esquerra obliga a fiarse molt de punxetes pels peus. Afortunadament supermiquel l'equipa. Jo de segon la trobo fàcil, que és el que passa amb les vies tècniques de peus, que de segon semblen menys.

Filigordas, V+. Li fem un intent però el primer pas està assegura per una autèntica ruina i la deixem estar per...

Slowhand, 6b, *. Molt atlética i molt maca. El pas del segon al terce seguro és molt físic. Després encara té un pas potent per arribar a la reunió que es pot evitar per la fisura de la dreta sense moure gaire el grau que com a tota l'escola té fama de dur. Em costa equipar-la i després de segon l'encadeno fins l'últim seguro. Jó! Quina pena caure aquí!

Hi ha uns nois probant un 6b que es diu Chorrera que té molt bona pinta. Encara hi ha un 6c - Sostret - a la dreta que sembla pecata minuta.

L'edat d'or

2006-12-03T13:13:00.001-08:00

Unes dècimes de febre i compromisos familiars van posar en risc la meva sortideta de dissabte. Afortunadament vaig tenir en compte el gran recurs que representa el boulder que en un parell d'hores escasses et deixa llest per a la planxa. De fet fluixet com em trobo de força pura vaig pensar que una visiteta a Can Boquet no em faria cap mal.

Ben abrigat i estrenant el termo vaig fer-me el recorregut que sempre faig al sector clàssic, de cinqué en cinqué. Alguns van sortir i uns altres no. Tal com em temia em falta força de dits i per la força de dits res millor que fer boulder. Vaig trobar el bosc més net de matoll que mai i els passos molt marcats amb magnesi. Però la novetat principal es la presència d'un alemany que es veu que ja fa més d'un any que hi viu. És un noi una mica empanat però molt educat que es veu que recull la brossa i passa l'escombra. Tot ell fa l'efecte de ser un señor del bosc: la olor a fum, els peus de hobbit, les càries... Escala molt bé!

En definitiva vaig dedicar el dissabte a entrenar. Perquè en roca natural també s'entrena. Si apliques el principi de millorar els punts febles entrenes. I si programes les sortides també entrenes. Ara per ara sembla que la premsa divideix als escaladors entre els que entrenen i competeixen (Patxi Usobiaga, Ramonet, Edu Marin) i els que sol escalen en roca (Chris Sharma, Dani Andrada, Dave Graham).

Sol cal veure'ls escalar plegats per entendre que aquesta separació és artificial. Molts d'ells s'han ajuntat ara per passar l'hivern a Siurana. Tant l'Edu com el Sharma acaben d'encadenar La Rambla. Segurament en Dani i en Dave la repetirán. Encabat es possible que tots baixin a Andalusia a provar Chilam Balam, la via de moda. En Sharma ja venia d'encadenar el seu mega projecte a Mallorca i en Ramonet acaba de fer 10 vies de més de 8b+ (incloent el seu tercer 8c a vista) en una curta estança a levant. És l'edat d'Or de l'escalada esportiva.

La gràcia es que aquesta edat d'or es pot seguir gairabé en directe per internet. Aquí van alguns enllaços:

Video de Chris Sharma en el seu mega projecte de Ses Pontax (i un altre)
Vídeo de Ramonet a La Rambla
Dave Graham parla de la seva estança a Siurana
Blog de Yuji Hirayama
I gràcies a en Peter un Iker Pou a Action Directe

Queda res per descubrir a Collserola?

2006-11-26T14:06:00.000-08:00

Mogollon!

Dimenge vem sortir en bici amb la idea de descobrir alguna zona nova del parc, concretament l'àrea entre La Floresta i Sant Cugat que és un pas que pot ser molt útil de cara a dissenyar una volta a Collcerola la mar de salada.

La tònica del dia serà anar a recer d'en Sergio. Es veu que entre setmana entrena... Això es fer trampes!

;-)

Per començar la Sargantana que escalfar t'escalfa ben escalfat... Encabat baixem pels turons de Can Pascual cap a la zona de picnic de la Floresta, just sota l'autopista. D'allí pujem a la carretera de l'Arrabassada per una urbanització marcada al mapa de l'Alpina com a "Coll Blau". És una pujada de teletransport: ara estas al fons de la vall i de cop estás a dalt. La diferència amb el tele-transport de veritat - el d'Star Trek - és que esbufegues més i sues molt.

Anem a petar just a l'alçada de les runes del Casino de l'Arrabassada, una construcció històrica que es va inaugurar a principis del s.XX i va ser enderrocada als anys 30. Es veu que hi havia una muntanya russa i tot i que entre les sales del palau hi havia una per a que es poguèssin suicidar els que havien perdut tota la seva fortuna. Queda ben poca cosa en peu però trobem dos okupes centroeuropeus molt simpàtics amb tot l'atrezzo okupa de pura raça - les rastes, els fogonets i els gossos - instal·lats i fent reformes. Quan fa un mes van descobrir les runes no sabien que allò havia estat un centre de luxe però una estudiosa de la zona que està preparant un llibre sobre el casino els hi va explicar i els hi va deixar unes fotos impressionants.

D'allí baixem a Can Borrell per pujar a Sant Medir. La vall de Sant Medir és preciosa, una de les zones més maques de la serra. Una altra pujada tele-transportada que ja no fa tanta gràcia ens deixa de nou a l'Arrabassada. D'aquí al Tibidabo - a on aprofitem per signar en contra de l'ampliació del parc d'atraccions que comportarà la destrucció d'un bon troç de bosc - i cap a casa.

Total, poc menys de 40km amb uns 700/800m de desnivell. Suficient.

Pas de la Mala Dona

2006-11-26T13:36:00.000-08:00

Espero a Ester - la Lynn Hill del Baix Llobregat mentre penso en com m'agrada escalar a la tardor. Pots llevar-te tard, esmorçar amb la calma i escalar al migdia. Marxem cap al Pas de la Mala Dona amb l'esperança que les vies no estiguin patinoses. Pero no. El tacte era el d'una llepada de vaca. La causa no era la roca, que quan bufa vent sec és excepcional sinó l'onatge que aixecava una brumera molt visible en tota la costa. També m'han dit que dies humits amb vent de mar deixen la paret impracticable.

Pero ja que hi som ens hi posem.

"Variante" (6a, **). N'Ester diu que no arriba a 6a però a mi SÍ que em sembla 6a. Una bona via, llarga, ben assegurada, bona per escalfar degut a la varietat de presses i passatges.

El mono con navaja (V+). Cunyaaaaaaaao! Diedre amb el tacte de baba de cargol amb una secció intermitja complicadeta. Tot i que està equipada amb químics has de fer servir un parell de pitons ultrarovellats (?!). Reunió a sobre del dau característic amb el típic equipament de la zona format per dos sellaments-mosquetó. Quina manera més extranya d'equipar...

Las curvas de mi chica (6b, *). Veig a l'Ester esforçar-se més del compte i pateixo pel que m'espera. Se'm dona fatal i haig d'aprofitar l'ajuda d'un "àngel del cel" (!!) per acabar-la de qualsevol manera. La veritat es que hi ha un seguro a meitat de via que està posat amb el cul. Recordo haver-la fet amb força més dignitat.

Jocs d'aigua (6b, **). En vistes del desastre anterior la provo directament de 2n sense gaires remordiments. Té els seguros allunyats i un pas difícil obligat al desplomet de dalt. Una senyora via a que permet que Lynn Hill demostri el morro que té. De tant com va volar deu tenir jet-lag. Tacte sabonós, humit, patinós i poc adherent.

Port de gavines (6b). Rara, raaaara, però maca! El primer pas t'obliga a palmotejar una rampa. Deprés un desplom bombàstic a on no pots entretenir-te gaire. De segon i patint força.

Voy como una moto (6a+, *). Aquesta via m'agrada molt tot i que la dificultat està concentrada a baix. Estic reventat i la faig com puc.

A peu de via s'estava tranquil però al pujar uns metres de cop et venia tota la força de les onades petant contra el penyasegat. Hi havia una cordada a la Falconera que devia estar flipant.

Vª Duathló Sant Feliu de Llobregat

2006-11-23T07:51:00.000-08:00

El passat diumenge 19 de Novembre el GEPS va organitzar l'anual Duathló. Realment aquest any ha estat un èxit total. Més de cent inscrits, entre ells algún máquina com en Toti Bes, itinerari exigent, estructura de sortida i arribada, boxes super ben organitzats, etc. I ningú no ha pres mal! REalment enorabona als que s'han deixat la salut organitzant l'event.

L'itinerari va consistir en un primer correns per muntanya d'uns 5km seguir d'un circuit de 14 exigents km en bicicleta per acabar amb 3km a peu aquest cop per terreny urbà. Jo em vaig dedicar a grabar un video que deixo aquí mateix.

Em comentava n'Albert que han tingut forces problemes per a pactar l'itinerari amb els responsables del Parc de Collcerola fins al punt que per a properes edicions es plantejen deixar de banda les Duathlons i organitzar una mitja marató de muntanya. Espero que entre tots es pugui trobar una solució satisfacòria per totes les parts.

Sadernes

2006-11-12T09:59:00.000-08:00

Quan es que no es que no. He pujat diumenge de bon matí a Sadernes per a trobar-me amb la tropa que dormien al pàrquing de dalt - sembla ser que a l'hovern la barrera està oberta. A la primera via ja m'he notat un xic extrany però a la segona directament m'he marejat. He tornat a casa i a l'arribar tenia tremolors per tot el cos. Paracetamol i al llit. Deu ser que la tercera vacuna de la Hepatitis B m'ha fet reacció. St. Feliu-Sadernes-St. Feliu en un matí per no res...

De totes maneres he tingut temps de fer safreix a peu de via sobre l'estat de la zona. D'entrada cal dir que les vies del sector més popular (Castell S'Espasa esquerre) estan força pulides. A més l'escalada aquí es un xic extranya. A la nova guia moltes vies han pujat mitja lletra, de V a V+, de V+ a 6a i de 6a+ a 6b.

L'atre mig sector (Castell S'Espasa superior) té una roca més bona. Tot i que sembla que les preses estiguin al revés les vies son molt bones. Hi ha un v+ per escalfar, un 6a+ per continuar i algún 6b. A partir d'aquí molt 6c i algún seté. S'ha de tenir en compte que aquí també hi ha hagut recotacions, clàssiques com La Puça pujen a 6b+ i la del costat a 6c. Compte amb els segons llargs: ni amb una corda de 70 s'arriba anada i tornada!

Gelida: noves vies

2006-11-06T12:58:00.000-08:00

Dimecres passat, dia de Tots Sants, vem tenir la poc original idea de visitar Gelida. Al arribar ens vem trobar amb prop d'un centenar de persones a la feixa. Se'ns va pasar pel cap tornar al pàrquing i marxar a un altre lloc però finalment vem decidir deixar passar les hores al Totxo dels Corbs ("Barcelona y alrededores", pàg. 268).

La sorpresa va ser quan vem seguir la feixa cap a l'esquerra i vem descobrir un bon grapat de vies noves. Realment la roca no es cap meravella. O bé es cau a troços (casc imprescindible, sobretot pel que asegura) o està coberta de molsa negra patinosa. Tot i així s'han obert una dotxena d'itineraris equipats amb traça. Desconec qui ha estat l'aperturista però com sempre no puc més que agraïr-li l'esforç.

Resumint el sector i de dreta a esquerra la cosa pot quedar més o menys així:

- Un primer sectoret amb unes tres o quatre vies. La que va pel diedre negre deu ser cinqué i a la seva esquerra deu ser ¿6b?.

- A continuació hi ha una via aïllada que l'estava provant una altra cordada. ¿6b també?

- Després hi ha una cascada seca amb tres itineraris. Roger, que es mou bé en el seté inferior, va provar el del mig i li va costar molt. Pel que ens va dir l'altra cordada el de l'esquerra és més fàcil. De les tres la de la dreta sembla bestialment dura.

- Uns metres a l'esquerra hi ha un esperó preciós en bona roca en la òrbita del 5+/6a. La placa del darrera amaga un 6b/6c a on s'ha d'anar esquivant la roca solta. Realment aquest racó sembla un esborany. Una mica Ordesa.

- Finalment si recorrem la feixa fins al final (sempre cap a l'esquerra) trobem un parell de vies que segons ens van indicar son 5+ en roca bona. Deuen ser les millors del sector.

Un cop repassat el sector una mica d'egolog, la meva collita:

Del Riki (6a). Coi, com costa! Em baixo de la tercera xapa amb els avantbraços de Popeye. Les assegurances allunyen una mica però el problema es que la via és força difícil. A més a dalt de tot té un bloc del que t'has de penjar a dues mans que fa més por que un mico amb pistoles. Qualsevol dia algú l'arrenca. Després amb la corda per dalt l'encadeno rebufant.

Capvespre (6a+). La provo directament de segon i me'n penedeixo. De fer-la de segon, s'enten. Té la dificultat concentrada en xapar la tercera o quarta xapa.

Del corb (6b, *). També de segon i també l'encadeno. Em sembla una via bona, has de pensar una miqueta i té amb algun pas complicat, d'apretar sobre alguna presa no gaire bona. L'opinió de'n Roger no es tan positiva però a mi m'ha agradat.

L'esperó (¿5+? ¿6a?, *). Es l'esperò del sector nou, el més marcat i el de millor roca, primer taronja i als cinc metres gris. L'entrada, fins a passar el desplomet, es molt bona. Després perd interés.

Mal Pas de Travil

2006-11-04T13:16:00.000-08:00

Con el frío que ha caido de golpe lo normal es emigrar al sur. Pero nosotros no: al norte, concretamente a Berga. Después de unas cuantas carambolas, cambio y re-cambios de planes (Surroca no que dicen que es cutre) hemos acabado en el Mal Pas de Travil. Para mi la primera visita. Frio hacía, unos 12 o 13 grados, pero la roca aún retenía parte del calor de la semana pasada y hemos podido escalar a gusto.

Foto: reseñas de Oskar y Pere Books

La zona es un Montsant en miniatura. Más amable, con más agujero y seguros cerca - eso si, la roca un poco blanda, casco obligatorio. Realmente merece la pena hacerle una visita. Marta no ha podido venir porque se encontraba un poco mal pero hubiese disfrutado de lo lindo. Os detallo mi particular cosecha (Roger y Raul que hablen por ellos mismos). Me baso en las reseñas de Oskar y Pere Books enlazadas desde skalada y onaclimb:

La dels ositos (5c, *) - Diedro muy vertical que me ha calentado bien. Me ha costado la muy puñetera. Larga y bonita.

Esperó del petitó (6a, ***) - Un espolón precioso. Obra maestra. Mucho canto, todo evidente, pasos de espolón auténtico, desplome cargante hacia el final. En la reseña antes mencionada le da 6a+, en mi modesta opinión es un pelín menos.

Sant Antoni (6a+, **) - Entrada un poco gorilera, el resto es muy homogeneo. Muy equipada, larga (30m) y sublime. Más canto de lo que parece. El metro de mala roca a mitad del recorrido no le quita encanto. El final es un poco fino y me ha costado. En la reseña antes mencionada le daba 6b, en mi modesta opinión es un pelín menos.

Peu de Moix (6a, *) - En la reseña antes mencionada le daba 5+, en mi modesta opinión es un pelín... ¡MÁS!. Tanto yo como Raul nos colgamos a mitad de via. Yo he resoplado bastante. Es la que más me ha costado del dia. Ya iba medio petao.

Volare (6c, *) - La pruebo con la cuerda por arriba y no me entro de nada. Petao del todo y ya con un frío de narices. Al lado tengo un mejicano que no para de deir güey con todo: méte el gato en el hueco güey magnesia fuerte güey y dale la chingada güey ¡Que gente más maja! ¡Hay que ir a Mexico pero ya!

Entre güey y güey se acaba el dia. Ha merecido la pena subir hasta aquí. El Mal Pas no tiene nada que ver con el resto de zonas de Berga, ni por equipamiento ni por el tipo de roca. Y aún me quedan un buen puñado de itinerarios pendientes. Roger comenta que Bin Lader Towers es buena, i el diedro de 6a del primer sector tiene una pinta como para comérselo. Y con un poco más de punch el 6c sale. Este invierno repito. Si da el sol seguro que se está calentito y con tanto doble carril se llega en un periquete des de el Low Llobregat.